La sèrie “Merlí” de TV3 va ser un èxit rotund durant les seves tres temporades. Gran part d’aquest èxit ha estat saber parlar d’adolescència des d’una nova perspectiva. Una perspectiva que tractés d’igual a igual els adolescents i els adults i que aprofundís en les emocions dels personatges sense arribar a buscar el sentimentalisme fàcil. Ara, el seu creador ha decidit donar un últim capítol als seus seguidors: una novel·la sobre el Merlí i la fidel classe del peripatètics.
Què ens trobarem a la novel·la “Quan érem peripatètics”, la mateixa història que a la sèrie Merlí o una història totalment nova?
És una barreja de tot. Evidentment és la sèrie “Merlí” en forma de novel·la tal com la coneixem. Però havíem d’oferir un “plus” i el que he fet és explicar tota la sèrie des del punt de vista del Bruno, el fill del Merlí. I tal i com vaig fer a la sèrie al final, on vaig posar el missatge “El Bruno li explicarà a la seva germana petita el que va aprendre del seu pare”, el que passa en aquest llibre és exactament això. De fet ja ho vaig ficar a la sèrie pensant en la novel·la.
T’ho vas deixar ben preparat…
I tant! Perquè sempre hi ha el que pensa: això va sortir allà al final! I que li fan gràcia les referències.
I per què el Bruno per explicar la història?
Al ser el fill d’en Merlí em donava una connexió especial amb ell. Era l’eix entre el seu pare i la resta de peripatètics, per tant, tenia molt sentit que fos ell el narrador, el que explica les experències de les dues bandes.
Això també fa que hi hagi aspectes nous que no s’han vist en la sèrie. Noves històries, però també nous punts de vista, com es relacionaven diferents personatges, més interaccions, entre d’altres. De fet, hi ha aspectes que no surten a la sèrie que m’hagués agradat incloure a la sèrie però que no vaig poder.
Durant part de la segona temporada el Bruno marxa a viure a Roma durant bastant temps, com es trasllada a la novel·la?
Doncs durant la temporada que el Bruno és fora, precisament explica el que va viure allà a Roma. I això és part de la novetat del llibre en comparació a la sèrie. En el llibre hi ha molts capítols dedicats a la seva vida a Roma, a la gent que va conèixer, la relació amb la seva mare, la seva parella, etc. I crec que això hauria sigut un capítol que m’hagués agradat fer a la sèrie, però clar, era impensable anar a Roma a rodar un sol capítol de la sèrie. Però amb la novel·la ja m’he tret aquesta espina! I evidentment, tenia l’obligació de fer els capítols de Roma, perquè no podia narrar coses que el Bruno no havia viscut, i a més, estant fora, no deixa de parlar de les coses que ha viscut i d’on era abans.
I primer “Merlí” va sorgir com idea de sèrie de televisió o ja vas pensar en la novel·la des del començament?
Va sorgir inicialment com a idea de sèrie, però sí que és veritat que la novel·la me la van proposar fa ja un any i mig. Jo al principi vaig dir que no, perquè jo sempre dic que no primer, però després em penso les coses bé. I vaig dir: Per què no? Ja que va tenir èxit i només vaig fer 3 temporades, així li puc donar a l’espectador una mena de quarta temporada.
El fet de posar-se a la pell dels peripatètics, com ho has fet per posar-te a la pell dels adolescents?
A mi no m’és gaire difícil, no et pensis! És una edat que m’atrau molt per com de boja és; la trobo atraient en aquest sentit. També la trobo molt interessant perquè és un moment de decisions i de moltes coses al cap, que també es pateix, però al mateix temps t’ho passes de “puta mare”. És un món que m’interessa i per això el vaig voler plasmar.
A “Merlí” veiem una presentació que agrada a adolescents i que s’acosta molt a la realitat. Com ho has fet?
El secret ha estat tractar-los com a adults. Tant en la sèrie com en la novel·la ho he intentat fer. Veure la figura dels adolescents infantilitzats pot arribar a ser carregant. Jo els he fet d’una manera que també eren fàcilment assumibles pel públic adult, i de fet, així ha sigut perquè molta gent adulta han seguit la sèrie. I molts s’han acabat preguntant bastant estrenyats: Què faig jo mirant una sèrie d’adolescents? I això m’agrada perquè mostra que la sèrie ha connectat. I de fet, el Merlí tracta d’adults els seus alumnes.
Al final de la sèrie mor el protagonista. Era aquest el final pensat des de l’inici?
Totalment. Des que vaig plantejar la sèrie tenia clar que aquest era el final, tot i que no ho expliqués a ningú. Fins i tot el salt de temps que hi ha al final on es veu l’evolució de la resta de personatges. I realment estic molt content de com em va quedar. Evidentment, com amb tots els finals, pot ser que hi hagi gent a qui no li agradi, i d’altres que s’enamorin d’aquell final. Sempre trobes els típics comentaris incendiaris a internet, però el “feedback” general ha estat positiu. Crec que és un final a l’alçada de la sèrie i que parla també de la filosofia, com tota la sèrie. No tenia cap idea de final alternatiu.
S’han tractat alguns temes que fins llavors no s’havien tractat gaire a la televisió pública, creus que ha ajudat en el seu èxit?
La veritat és que sí que tenia un punt més “gamberro”, s’ha tractat el tema gay, la llibertat sexual dels adolescents… Crec que en aquest sentit ha estat més adulta que “Polseres Vermelles” que en aquest sentit era més infantil, també en part perquè els personatges eren molt més petits. En definitiva, ha connectat molt amb algunes de les coses que interessen als joves.
Quina incidència ha tingut “Merlí” en les sèries que es fan aquí?
Molta. Fins al moment no s’havia fet una sèrie d’adolescents d’aquest estil. I ha tingut molta influència. No només a Catalunya, també a Espanya que les sèries adolescents que s’havien fet fins el moment eren molt frívoles. Penso que aquesta és més profunda i que la gent l’ha acceptat molt bé.
Tens la faceta de guionista i escriptor de novel·les. Amb quina et quedes?
Amb la de guionista. M’ho he passat molt bé amb la novel·la. I de fet, m’ho he passat tan bé, que a vegades he pensat: i si a la propera faig primer la novel·la i després em passo a fer la sèrie? Però es necessita molt temps i no crec que ho acabi fent. El que no descarto és tornar a fer una novel·la
