Article de Jordi Mercader, empresari, economista i advocat
Aquesta frase me la va etzibar un dia un professor meu de dret civil, actual magistrat de l’Audiència Provincial de Girona, i penso que té la seva gràcia. Per ell era una presumpció de la que sempre partia quan havia de jutjar a algú. William Niskanen (1933-2011), un economista americà pare del programa econòmic de Ronald Regan, deia que quan no podies maximitzar l’ingrés, maximitzaves el poder. Això es mesura, entre d’altres maneres, pel nombre de gent a la que manes. Tota aquesta introducció ve a compte del cas Lopetegui. Aquest basc va renovar com a seleccionador de la roja el 22 de maig d’enguany i va fer un emotiu discurs de fidelitat, implicació, passió i no sé quantes coses més. Tot molt patriota. Uns dies més tard, els senyors del Reial Madrid, que s’havien quedat sense entrenador, anuncien que han fitxat Lopetegui poc abans de que la pilota comenci a rodar al Mundial. Això es veu que va molestar molt al president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, perquè creia que Lopetegui, aquell 22 de maig, li havia jurat vassallatge. I ara, amb un acte de rebequeria i d’exhibició de poder, el destitueix sense contemplacions i hi posa Fernando Hierro, que molt fi en això del futbol no era…
I ara, recupero el meu estimat professor de dret i el combino amb el bo del Nash -aquell de la teoria de jocs que va immortalitzar Russell Crowe a Una ment meravellosa-. Lopetegui podia: a) demanar a Florentino Pérez que no digués res fins que acabés el Mundial (cosa poc probable que passés, donada la loquacitat del president blanc). b) Dir-li al president madridista que li respondria quan s’acabés el Mundial (això era una temeritat: si Espanya quedava bé, fantàstic; però si queia a les primeres de canvi, la caverna blanca ensorraria el fitxatge). En qualsevol cas, Florentino és més poderós que Lopetegui i, per tant, ell tria música, pista i ballarins. I si no t’està bé, no jugues i tan amples. Aquí entro la llatinada Nunquam est fidelis cum potente societas, que ve a dir que mai és de refiar la relació amb els poderosos. Per tant, en Lopetegui, que mira per ell, ha fet el que s’esperava. Oi, Nash?
I en Rubiales? Aquest personatge de desafortunat cognom substituïa a aquell que caminava per la federació com Franco pel cortijo. Ufanós com estava d’estrenar lloc a les portes del mundial, es va posar la medalla de la renovació de l’entrenador. En un atac de banyes, quan s’assabenta que ha fitxat per l’equip de la capital, el destitueix fulminantment. Peti qui peti. Si Espanya es queda sense entrenador dos dies abans de jugar contra els portuguesos, doncs s’hi queda. però que quedi clar qui mana a Can Ribot! Aquí és on entra el Niskanen: Rubiales, com que no pot maximitzar el seu guany econòmic (de moment… ja trobarà la manera com fer-ho…) maximitza el seu poder. Això es fa demostrant-lo amb decisions rupturistes. Malauradament el ministre de Cultura (?) i Esports (??) també ha dimitit i no li pot donar suport. Per cert, mira que dimitir per un afer amb Hisenda que ja va arreglar -a tots els efectes un exconvicte és un home lliure- i no fer-ho per les ximpleries que deia al programa de l’Anna Rosa i a Twitter té delicte.
En fi, si Espanya arriba lluny al Mundial, ningú recordarà l’efecte Lopetegui.
I si cau eliminat de seguida, caldrà buscar un culpable ràpidament i no sé perquè però no crec que sigui el més poderós sinó el xitxarel·lo de torn. I tot aquest article què hi té a veure, amb Sabadell? Doncs força, perquè hi va haver un alcalde de la nostra ciutat que va fer les dues coses al mateix temps, el que deia el professor de dret (anar a pels diners) i el que deia en Niskanen (agafar un munt de gent, entre ells molts amics) per maximitzar el seu poder. Quin personatge, tu!
