La diputada sabadellenca Lourdes Ciuró té molt clar que vol assolir l’alcaldia amb una fórmula oberta que inclogui polítics i societat civil. Aposta per Junts per Sabadell per obrir una nova etapa de lideratge en una ciutat que veu «estancada».
Què queda de CiU, amb el PDECat enmig, i què hi ha de nou amb JxS?
Això podria ser la foto que qualsevol persona llegís, però no és ben bé així. És cert que al 2015 hi havia CiU i avui ni Convergència ni Unió existeixen. El PDECat és el partit que ha resorgit després que CDC es va decidir posar en liquidació per actualitzar l’eina. El PDECat va sorgir en uns moments del país molt trepidants i calia posar el partit a punt. I què és Junts per Sabadell? L’opció política que representem com a PDECat continua ben viva, però Junts per Sabadell vol anar una mica més enllà. JxS vol ser una fórmula d’obertura amb moltes altres sensibilitats diverses que tinguin un únic objectiu: fer sabadellenquisme.
A què es refereix quan parla de ‘sabadellenquisme’?
Parlo de fer ciutat, de construir entre tots, de recuperar o tornar a tenir el màxim orgull de ser d’aquesta ciutat. Les oportunitats a la vida passen, i si no les aprofites, les aprofita un altre. Sabadell, penso, en els últims anys ha anat perdent moltes oportunitats. Vam sortir d’una etapa del socialisme bastant fosca i actualment la ciutat està bastant estancada sense mirar de ser col·laborador, l’Ajuntament, de la vida que batega a la ciutat.
Els empresaris o els sectors als que es refereix no es creuen el quatripartit d’esquerres? No hi ha sintonia?
No sé si no se’l creuen, perquè no és qüestió de dogmes de fe, és d’activitat. Quan algú té una inciativa, no es pot trobar que a la casa gran hi ha un obstacle a nivell documental. Les entitats no senten l’Ajuntament al costat; hi havia unes esperances de transformació que s’han quedat en esperances. No crec que les entitats no estiguin d’acord amb el quatripartit, sinó amb la manera de gestionar que té actualment l’Ajuntament.
Quins són els grans eixos del seu projecte?
Bàsicament cinc punts que després s’han d’anar desenvolupant. Primer, veure com la ciutat es posiciona al món, com capta inversió. L’Ajuntament no ha de ser un obstacle, ha de ser col·laborador, partint del principi de confiança que qui té una idea l’ha de poder desenvolupar.
Facilitar la burocràcia?
Tenim una mancança, l’Ajuntament fa molts anys que no s’ha actualitzat a nivell d’equipaments TIC. Ara s’ha començat a fer, però anem tard. Ha de ser una prioritat i hi ha d’haver la dotació necessària perquè es faci el més ràpid possible. No podem tenir la gent fent cua al 010 perquè vulguin pagar els seus impostos a agents que fins ara col·laboraven. Si un ideològicament creu que ha de tallar la comunicació amb segons quines entitats, ha de buscar la manera que l’alternativa sigui eficient. Els peatges de la ideologia no els pot pagar la ciutadania.
És massa ideològic aquest govern?
Està més preocupat de poder-se mantenir amb el que és la ideologia, dir ‘el nostre principal mèrit és que no ens hem barallat, per tant això ja és un actiu’. Són quatre forces però sumen zero per la ciutat i no ens ho podem seguir permetent. Els serveis per les persones han de ser l’eix de les nostres polítiques. Sabadell no té una residència pública, n’hem d’aconseguir una i hem de veure com assistim les persones a casa seva. Hem de veure quina és la problemàtica dels barris. Sabadell ha crescut, s’ha forjat, de persones que veníen d’arreu a treballar en el boom de la industrialització. La industrialització ha de ser un repte per nosaltres, tornar a crear la indústria i les oportunitats econòmiques necessàries per tornar a donar feina. A més, les polítiques socials les ha de fer el municipi, no les poden fer agents particulars. Les polítiques d’habitatge no les pot fer una associació de particulars que es dediquen a ocupar.
La política d’habitatge del govern la fa la PAHC?
En bona mesura. Quan l’Ajuntament diu que no hi ha cap ocupació feta per gent que no sigui vulnerable està dimitint d’analitzar la realitat de les famílies, detectar quina persona és vulnerable. I a aquella persona que ho és efectivament, donar-li l’habitatge que necessita. No ens sembla bé que una persona o una família tingui assignat un habitatge social i no hi pugui accedir perquè està ocupat per algú altre que no sabem ni qui és. La política social d’habitatge l’ha de fer el municipi. I reconeixent la tasca que està fent la PAHC, perquè ha posat en evidència que hi havia una realitat que és que l’Estat espanyol, que és qui tenia la competència.
