[Per Jordi Cuixart, president d’Òmnium. Presó de Lledoners, 28 de setembre del 2018]
Del primer d’Octubre hi ha com a mínim 3.036.498 experiències que el converteixen en un dia per a la història. Són les vivències dels més de 2.260.000 persones que van anar a votar i les de 770.000 que no van poder-ho fer perquè la policia els havia tancat el col·legi electoral. Votants del sí i votants del no. Aquell diumenge em vaig llevar ben d’hora perquè el neguit sobre com aniria tot plegat no em deixava dormir. El dia es va llevar plujós i des de la seu d’Òmnium Cultural, al costat d’altres companys de la junta nacional, des de les 6 del matí vaig seguir a través de la televisió, la ràdio i les xarxes socials les informacions que arribaven des de diferents punts del país. Van començar a arribar informacions de les indecents càrregues policials contra la ciutadania i recordo la indignació col·lectiva que vam sentir, barrejada amb l’orgull per la mostra de coratge de la gent, defensant amb els propis cossos les urnes de les porres.
Des de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president Puigdemont, fins a l’escola Nostra Llar de Sabadell, on havia de votar la presidenta Forcadell, era evident l’operació d’estat per inculcar por a la ciutadania i defensar la unitat d’Espanya per la força, al preu d’una violència desproporcionada i injustificable contra votants pacífics. L’anunci del Govern que s’aplicaria el principi de circumscripció universal, que els ciutadans podrien votar a qualsevol centre habilitat, va ser una resposta lògica.
Després donar diversos missatges públics de mantenir la resposta pacífica, serena però alhora determinada per defensar el referèndum, cap a mig matí ens vam desplaçar fins a Sabadell, a l’Escola Industrial, com ho he fet en totes les cites electorals a la ciutat. Al cotxe, enganxats a Rac1, Catalunya Ràdio i el mòbil amb el cap de gabinet, una persona de comunicació i un fotògraf col·laborador, ens vam creuar desenes de furgones de la policia espanyola quan sortíem per la Meridiana i, més endavant, ja entrant a Sabadell, ens vam creuar amb una vintena més de furgones que tornaven cap a Barcelona després de càrregues indiscriminades.
Finalment, vam arribar a l’Escola Industrial de Sabadell. El carrer estava tallat i vam baixar on vam poder. De seguida vam rebre el suport de molts veïns, alguns amics i coneguts amb qui ens vam conjurar a seguir endavant i a no fer ni un pas enrere. Queia pluja fina i el pati de l’escola era ple de gent que desprenia una energia i emoció impressionants. Ens vam obrir pas al pati, com podíem, per arribar al punt de votació. Em vaig emocionar amb les abraçades i paraules de moltíssima gent que feia cua estoicament per poder votar. Hi havia molta gent gran, famílies… Érem poble. Alguns havien viscut en primera persona les càrregues a l’Escola Nostra Llar de Sabadell i brandaven la papereta entre aplaudiments. Per fi vam arribar a la mesa. Vaig votar amb un sentiment d’agraïment immens cap a tothom que feia possible que aquest gest es repetís arreu del país. Ho vaig fer al costat de l’alcalde Juli Fernández i el tinent d’alcalde Maties Serracant, amb qui vam compartir com havíem viscut aquell matí inoblidable. Vam saber que la presidenta Forcadell havia pogut votar al Joanot Alisanda.
Vam tornar a travessar el pati desbordats d’emoció. I vam decidir anar a l’escola Nostra Llar, on la policia havia carregat de valent a primera hora. Ens ho van confirmar els centenars de persones que eren al davant del centre. I, un cop més, quanta dignitat. Vaig poder saludar un amic que anava amb la seva filla petita a coll, un home de mitjana edat em va explicar la duresa de la intervenció policial… Allà vam atendre els mitjans: “Estem convençuts que a Catalunya mai més res tornarà a ser igual. Sabrem respondre amb determinació als atacs flagrants a les nostres llibertats”. Cadascun dels petits detalls viscuts l’1-O han refermat el compromís de cadascú de nosaltres amb l’autodeterminació. Tornant cap a Barcelona, mantenia l’orgull del Sabadell industrial ple de dignitat democràtica; el Sabadell de l’enyorada Muriel, qui somriuria feliç de saber que, un cop més, la gent no fallava i feia possible el que semblava impossible.
