[Per Íngrid Tarragó. Publicista i comunicadora]
Em bull la sang quan llegeixo aquestes notícies: “Les dones necessiten treballar 52 dies més a l’any per igualar el sou dels homes a Espanya”. O dit d’una altra manera, les dones treballem gratis des del 8 de novembre fins al 31 de desembre. És fort, eh?
No només és fort que això encara sigui una realitat, sinó que els governs se’n rentin les mans –ja ho va dir en Rajoy a principis d’any– i que a una part de la societat –tant homes com dones– ja li estigui bé. Vivim tots junts, tenim les mateixes responsabilitats, compartim espais, fills, amics, famílies. Hauria d’estar tot més equilibrat, drets i obligacions. Un cop més ens trobem davant d’un cas de discriminació de gènere que sembla que no tingui fi.
La notícia segueix. “Les dones europees guanyen de mitjana un 16% menys que els homes. Dediquen 22 hores setmanals a la feina de casa, mentre que els homes no superen les 10 hores”. (Font: informe d’Oxfam Intermón sobre dones i pobresa laboral a Europa). No només cobrem menys per fer la mateixa feina sinó que treballem més hores, de les quals un 33,4% són sense remunerar. Si es remuneressin les 22 hores que treballem a la llar, augmentaria un 41% el PIB a Espanya i un 13% del mundial.
Dues tasses
Si fem un càlcul i les coses seguissin així, fins a l’any 2088 no s’arribarà a la igualtat salarial. Tenim molta feina per fer i trobar una drecera per escurçar les 7 dècades que estima aquest càlcul. Alguns estudis expliquen els motius d’aquesta bretxa salarial: la infravaloració de la feina feta per les dones, l’escassa presència de dones en els llocs directius, el repartiment desigual entre homes i dones a l’hora de conciliar la vida professional i la familiar –des de la maternitat fins a la cura d’altres familiars– o les feines de la llar.
El problema és d’arrel, i la diferència salarial n’és la conseqüència. És una llosa que anem arrossegant i no ens permet agafar embranzida. Els rols marcats per sistemes patriarcals que costen tant de trencar i canviar i no permeten evolucionar de forma natural, justa i igualitària. Però la cosa es va posant lletja quan, segons un altre estudi, la bretxa salarial entre homes i dones s’amplia a mesura que avança l’edat, especialment en el tram d’edat entre 26 i 45 anys, coincidint amb una etapa en què moltes dones hem de pagar el peatge de la maternitat i cura dels fills.
Les diferències no acaben aquí, sinó que segueixen augmentant per a les dones entre 46 a 65 anys, en què la bretxa salarial arriba a un terç del seu sou. I les dones ocupades més grans de 65 anys cobren un sou per sota la meitat que els homes coetanis. I no ens oblidem de les pensions. Un cop ja ens podem jubilar ve l’última bufetada a la igualtat de gènere, com que els salaris de les dones han sigut inferiors, la paga que ens queda fins al final de les nostres vides laborals és un 38,8% inferior a la dels homes. De traca i mocador. Necessitem fer una revolució social no només les dones sinó també els homes, i urgentment!
No hi ha cap país del món on els salaris de les dones sigui superior o igual que els dels homes. No obstant això, tenim exemples on s’intenta regular aquesta desigualtat. Un d’ells és Islàndia, on des de principis d’aquest any s’obliga les empreses a demostrar que paguen el mateix a homes i a dones, i si no és així, se’ls aplica una sanció. Estarem atents a l’evolució d’aquesta llei i, si funciona bé i som prou intel·ligents, la podem adoptar i no haver d’esperar 70 anys!
