[Per Manel Larrosa. Urbanista i arquitecte]
Lluny encara de les eleccions municipals del 2019, el debat de fons ja existeix, i en el camp sobiranista sobre si hi ha d’haver una llista unitària, unes primàries. La comparació dels resultats a Sabadell entre les darreres municipals i les catalanes del 21-D mostra una polarització del vot, amb un increment notable del pes dels 3 partits del 155 –del 33,2% a les municipals al 48,2% a les catalanes–, sobretot gràcies a l’augment de Cs, que més que dobla el percentatge dels seus vots. En el sector independentista hi ha estabilitat percentual –del 41,2% al 41,6%–, mentre que el grup que pateix el canvi més gran és els comuns i altres agrupacions similars de l’esquerra clàssica –del 21,4% al 9%–, en el qual el seu vot es traspassa al sector 155.
Si a les properes eleccions municipals del maig vinent es reproduís el vot del 21-D, els comuns podrien decidir si formar un govern com l’actual, o amb els guanyadors. Si, en canvi, el panorama electoral segueix el perfil del 2015, res no es mouria i la inèrcia del govern actual podria prosseguir. La realitat pot ser la intermèdia entre els dos escenaris i, possiblement, amb una continuïtat de l’agrupació actual de govern, sumant-hi, però, necessàriament el PDECat. O, potser, combinacions més complexes com PSC amb els comuns i ERC… ves a saber. En aquesta incertesa es produeixen crides al replegament de files, proclames en favor de les llistes unitàries independentistes, opcions totes elles a la defensiva, però opcions purament de càlcul electoral i no de política amb majúscules. Mirada curta.
És clar que si el 21-D, en ple 155, no hi va haver llistes unitàries, per què hi haurien de ser ara? És impossible i, a més, no convenient. En l’escenari actual, l’ANC planteja llistes unitàries en el front sobiranista i elecció de candidat per primàries. Aquesta proposta té un significat molt diferent en cada municipi i no és el mateix Sabadell, Barcelona, o Vallfogona…, per la qual cosa cal plantejar únicament l’escenari local.
Per començar, els efectes del replegament no assoleixen un èxit indiscutible: qui s’agrupa guanya, com a màxim, un regidor més que anant per separat (1 de 27, o sigui poc més d’un 3% de la representació) i sempre a càrrec del segon grup més destacat. Això és el que ens diuen les simulacions amb la Llei d’Hondt. El guany d’un regidor es produiria tant si sumem els tres grups sobiranistes com només dos d’ells, sempre que fossin prou destacats de partida. Val la pena empènyer ara els socis i simpatitzants de l’ANC, i la ciutadania en general, a una lluita per assolir el premi molt menor que ens ofereix el senyor D’Hondt?
Un procés en el qual s’elegeix primer el candidat, després l’equip i en tercer lloc el programa és molt coix. Líder, equip i programa formen un sol bloc i, a aquestes alçades, ningú no substituirà els partits amb un objectiu tan impossible com aportar una alternativa a aquests tres components (líder + equip + programa). En canvi, allò que podria tenir interès seria fer pressió per un programa el màxim comú que aplegués el món sobiranista i el món republicà. Des dels comuns a la CUP, i en matèria social, fent pressió sobre el PSC. Això sí que seria factible. Només cal organitzar un debat ciutadà sòlid. L’interès de la ciutat aniria per camí que, des de l’ANC, Òmnium i altres entitats socials, es donés suport a un programa i una demanda municipalista exigent, de veritable categoria, per tal de superar el greu desert on el govern municipal actual ens ha situat.
La unitat civil de la ciutat, el concepte d’un sol poble, mereixen aquesta acció més transversal i no consolidar la barrera entre els dos Sabadells que el vot del 21-D va mostrar, amb un nucli urbà independentista i una anella de Cs. El municipalisme hauria de ser un element de cohesió social i el fonament d’un esperit republicà sòlid i de fons (res publica).
