[Per Elisenda Rovira. Periodista]
Al meu cunyat no l’hi podrien tancar mai, a Lledoners: sap massa coses. Encara que sigui la presó que li cau més a prop de casa. Vint minuts en cotxe que ha tornat a fer últimament, algun diumenge, amb la família, per anar a clamar que allà dins hi ha homes presos per les seves idees polítiques –tancats injustament, havia escrit– però quants cops és justa, la presó? A dins no hi ha estat mai des que està en marxa, però en coneix els passadissos secrets.
Me l’imagino fa més de deu anys, dalt de l’excavadora. Treballant de sol a sol, fent un forat enorme enmig dels camps llaurats del Bages. Un immens túnel amb ramals. Una galeria per sota les cel·les. Per passar-hi tubs, també persones. Cada dia firmava en entrar i en sortir: control d’accés, seguretat extrema. A tots els que va participar en la construcció del centre no els podran tancar mai, allà dins. Poc es podia imaginar llavors que, algun dia, aquell lloc es convertiria en un dels principals focus polítics i mediàtics del país, que les presons passarien al centre de l’agenda, i menys per aquesta raó.
Viatge en el temps, que últimament vivim molt de pressa. El 2008, quan es va inaugurar Lledoners, feia uns anys que Cuixart havia fundat Femcat amb altres empresaris i feia poc que Forcadell havia deixat de ser regidora a l’Ajuntament de Sabadell.
És clar que si algun dia el meu cunyat cometés algun delicte el podrien tancar en qualsevol altre centre penitenciari, però això, d’entrada, sembla força improbable. Els que anem tirant, mirant d’arribar a final de mes i amb una xarxa que ens pot ajudar si un dia tenim problemes, acostumàvem a pensar que, si res no canviava gaire, no hi entraríem mai. Les raons més comunes per les quals la gent és a la presó són els delictes contra el patrimoni (un de cada tres presos: el 34,8%), contra la seguretat col·lectiva (17%) i contra la salut pública (14,6%), segons el Departament de Justícia. En altres paraules: lladres i traficants. I algun Rodrigo Rato de tant en tant també, és clar. En general, els delictes que envien més gent a la presó són els que cometen els més pobres.
Potser per això els mitjans de comunicació en parlen poc, dels presos. Fins i tot ara. I encara menys de les preses. S’explica poc que les dones són un percentatge ínfim de la població reclusa, que com que són poques en molts centres tenen pitjor situació que els homes i que han de conviure internes amb realitats i comportaments molt diferents. No es diu gaire que en tres anys s’han suïcidat a Catalunya –concretament, a Brians I– tres preses en règim d’aïllament.
Reglaments internacionals com el Protocol d’Istanbul o el Comitè contra la Tortura de Nacions Unides recomanen que no es tanqui les persones més de 15 dies seguits en aïllament per les conseqüències psicològiques irreversibles que pot provocar, però a Catalunya es continua aplicant, tot i el debat que hi va haver al Parlament sobre la qüestió i que la família d’una interna que també es va suïcidar en aquestes circumstàncies porta la Generalitat a judici, amb l’empenta del Centre Irídia per als Drets Humans.
De l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell i de l’exconsellera de Treball, Afers Socials i Famílies Dolors Bassa se n’ha parlat una mica més, és clar, però bastant menys que dels seus companys homes. Cal dir-ho: hi ha dues polítiques catalanes tancades, quatre a l’exili i cinc –entre les quals una activista que no pot sortir del seu municipi– encausades en relació amb el procés independentista.
Ara que la repressió de l’Estat contra el sobiranisme català i contra la dissidència en general ens han fet girar els ulls cap als centres penitenciaris, ara que vivim temps d’excepcionalitat en què a la presó t’hi pot portar un tuit, una cançó, una manifestació pacífica o posar urnes, seria una bona oportunitat per no apartar-ne la vista. Una ocasió d’or per parlar dels presos i les preses. De tots.
