[Per Joan Reixach, empresari i emprenedor]
Winona Ryder, actriu i musa indiscutible de la generació X, interpretava el 1994 la Lelaina Pierce a la pel·lícula Mossegades de realitat –Reality bites–. Una història d’amor senzilla, en què una noia estava pretesa per un yuppie dels 90 i un atractiu lliure pensador i antisistema amb cabells llargs, d’aquells que atrauen tant. Com a fons i escenari, una banda sonora increïble i totes les problemàtiques i modes importants del jovent nord-americà de l’època –i pràcticament dels joves del món occidental–: la maleïda sida, l’MTV, l’inici esplendorós de l’Internet social, la precarietat laboral a les megabotigues de moda tèxtil, en Douglas Coupland escrivint meravelles, l’alta formació dels fills de les classes mitjanes, la falta d’habitatge a bon preu, el grunge del Cobain i, com a tota generació, el sexe i les drogues.
La Lelaina, atractiva i compromesa socialment, vivia en una caseta d’alguna gran ciutat de Texas –les típiques nord-americanes– on compartia, per necessitats òbvies, despeses i vida amb uns amics, aguantava les noves parelles dels seus pares i després d’acabar la carrera, comença la seva inserció laboral en una cadena de televisió on feia d’ajudant de guionista a un programa de teleporqueria, i sempre a la recerca permanent de feines millors.
Han passat 24 anys i a casa nostra la gent jove té unes expectatives similars. Persones molt i molt preparades acadèmicament, potser no tant professionalment, viatjats, amb idiomes i amb coneixements socials i filosòfics avançats, i segurament amb uns principis molt més encertats que els nostres. Els de la cinquantena ja estem una mica out, no ens enganyem. Cal dir que aquí descarto els ni-nis, als quals caldria dedicar en exclusiva un article, i que malauradament semblen una generació morta. Pots no tenir estudis ni feines però cal tenir ideals, formació alternativa i objectius, ells no tenen pràcticament res a part dels refregits televisius, les cases d’apostes en línia i baixes expectatives de futur.
L’any 2017, alguns indicadors deien que els joves sabadellencs tenien una ocupació professional del 58% i d’aquests, menys de l’1% eren emprenedors de primera generació, comparat amb països avançats on en aquesta matèria tenen de mitjana un 8%. Les dades ens venen a dir que una gran part de les feines que tenen són d’allò que s’anomena precàries i que les expectatives de futur, limitades, per no dir terrorífiques. Ho sé, el to és molt de l’estil Niño Becerra, però també cal recordar que aquest mediàtic i prestigiós economista sempre l’encerta, no acostuma a fallar.
Sabadell té virtuts, ara, és una ciutat que resulta poc atractiva per mantenir el talent de qui ens ve a la ciutat pels nostres campus universitaris i escoles de prestigi, fet que ajuda que tampoc ens faci venir inversors necessitats de nous gurus on emprar els seus diners. Tot això ens converteix en una ciutat amb seriosos dubtes de creixement de noves idees i empreses innovadores, més enllà de ser una ciutat dormitori i sense tenir un clar relat per donar al món.
Feu la prova, penseu quants emprenedors i emprenedores de menys de 35 anys coneixeu que hagin creat els seus projectes autònoms a la ciutat. Si arribeu a comptabilitzar-ne 10 serà un èxit. Aquesta reflexió ens porta a pensar que potser seria bo deixar d’invertir públicament en projectes de difícil realització, i alguns fins i tot força estrafolaris en què molt poques vegades poden justificar el retorn econòmic de les inversions fetes, i començar a creure en el jove talent i les noves visions de la vida, i així intentar crear un cercle virtuós de prosperitat i futur, a la fi i amb força seguretat tindrà més capacitats, serà de costos d’inversió molt més rebaixats i amb més possibilitats de triomf. I si no en sabem, copiem dels que ho fan bé.
Històries d’amor i generacionals a banda, recomano mirar Reality bites per veure a quin primer món vivim i on el materialisme i el consumisme es confon massa sovint amb la qualitat de vida i els avenços socials.
