Opinió

‘Malos tiempos para la lírica’

La façana de l'Aliança Francesa / LLUÍS FRANCO

[Per Anna Garcia Garay, poeta]

En llegir el títol d’aquest article, segurament molts lectors recordaran una de les cançons més conegudes del grup de pop espanyol Golpes Bajos, liderats pel desaparegut Germán Coppini. A l’hora de compondre aquesta cançó l’any 1983, Coppini hi va incorporar aquesta frase del poeta alemany Bertolt Brecht, que s’acostuma a dir en els casos en què alguna activitat cultural es troba amb dificultats dins d’una societat mercantilista que només valora allò que és rendible econòmicament. Si apliquem aquesta frase al moment actual que viu Sabadell, segurament molts lectors pensaran en la situació que travessa a hores d’ara l’Aliança Francesa.

No entraré a valorar els detalls de la gestió econòmica de l’entitat ni els actors que han intervingut per, amb la seva actuació o la seva manca d’acció, posar en perill la continuïtat de l’activitat de l’Aliança Francesa. Tan sols puc lamentar els fets i desitjar que la situació es resolgui de la millor manera possible.

Com a poeta, m’agrada recordar l’Aliança d’en Robert Ferrer. La de les jornades de traducció de poetes quebequesos, la dels recitals de poesia i els concerts al pati, la de les exposicions d’art. M’agrada recordar l’Aliança d’en Robert Ferrer, la que s’erigia com a centre cultural de Sabadell, com a punt de reunió de poetes de tot arreu, com a oasi enmig de la planúria gairebé desèrtica que era –i continua essent–, culturalment parlant, aquesta ciutat. L’Aliança d’en Robert Ferrer, i també d’Antoni Clapés i Víctor Sunyol, d’en Josep Maria Ripoll, Marcel Ayats i Josep Gerona, i de tot aquell que volgués fer-se-la una mica seva. Jo vaig arribar tard a la festa, i només vaig poder gaudir dels darrers anys de l’Aliança amb en Robert al capdavant de la seva gestió cultural, però la petjada del record d’aquell temps és profunda. Al seu pati vaig descobrir els versos de poetes com Àngels Gregori i Josep Pedrals, entre altres.

Durant un temps vaig estar esperant que algú prengués el relleu de tot allò que en Robert havia engegat i havia consolidat a la Casa Taulé. Que algú fos capaç, com ell, d’aglutinar tanta cultura i bellesa en un sol espai, i que esperonés les altres entitats culturals de la ciutat a fer el mateix. No res. Vam haver d’esperar fins al 2016 perquè la direcció de l’Aliança tornés a apostar fermament per la poesia i organitzés els Vespres de versos i vi, gestionats pel poeta sabadellenc David Madueño. De la mà d’en David, hem pogut tornar a assaborir bona poesia a l’Aliança. Des de l’inici d’aquest cicle de recitals, han passat per la Casa Taulé poetes com Marc Romera, Jordi Valls, Guillem Gavaldà, Laura López Granell, Lala Blay, Ricard Mirabete i Miquel de Palol, entre altres, i autors locals com Josep-Ramon Bach, Toni Quero i Víctor Manyosa.

Vam quedar una mica orfes amb una Aliança sense Robert Ferrer, i encara més quan ens va deixar definitivament l’estiu del 2016. La delicada situació econòmica de l’Aliança ha fet que la Casa Taulé hagi hagut de posar-se a la venda. Ens va costar veure i entendre l’activitat cultural de l’Aliança Francesa sense la figura d’en Robert; ara no puc imaginar Sabadell sense l’Aliança en aquest edifici històric i emblemàtic. Em fa l’efecte que aquesta ciutat va deixant morir lentament tot allò que la significa, com passa també a Barcelona. Potser és un signe d’aquests temps que vivim, en què només sobreviu allò que és econòmicament rendible. Allò que dèiem a l’inici d’aquest article: malos tiempos para la lírica.

Comentaris
To Top