Opinió

I tu, què regalaràs?

[Per Maria Salut Renom, professora d’ESO i Batxillerat]

Fa pocs dies, vaig llegir una entrevista al galerista i antiquari Artur Ramon Navarro, amb motiu de la publicació del seu llibre Les obres mestres de l’art català. Parlava d’art i de la profunditat de la mirada per copsar el món en què se’ns convida a entrar. Molt bonic. No tant, però, quan es posa de manifest la situació precària que viu la cultura en el nostre país.

De qui és responsabilitat la cultura?

L’escola és un àmbit per adquirir alguns dels aprenentatges que formen part del cànon cultural, però la cultura en majúscules va molt més enllà, i si la família i la societat –i no oblidem les polítiques de govern– no n’assumeixen el seu grau de responsabilitat, es reduirà a la cultura de masses o a la cultura de país, que no deixa de ser molt important, però que n’és una part reduïda.

No obstant això, assumim que l’escola és un dels actors clau per transmetre cultura. La societat és conscient que l’escola té aquest potencial? O els professors només tenim el deure d’ensenyar uns coneixements, determinats per les polítiques d’ensenyament, que fluctuen segons el partit que governi? Sabem a què ens referim quan definim l’educació com a transformadora de la societat? Què hem de transformar i partint de què?

Jo no en sé la resposta, però sí que és evident que com més cultura tinguin els nostres joves, més capacitat tindran per ser més assertius i crítics; més recursos personals i coratge per fer front als canvis estructurals i emocionals que la societat demana, i més eines personals per afrontar la vida des de la pròpia mirada interior.

Afortunadament, l’escola va evolucionant.

El coneixement, en algunes àrees, deixa d’estar fragmentat i s’entén com un tot que s’observa des de diferents perspectives. Jo puc explicar Ramon Llull sense parlar de l’edat mitjana, l’art, la religió, la filosofia, la societat, la ciència i la tecnologia? Sí que puc, però estudiat de manera interdisciplinària i amb rigor, el saber és molt més significatiu. A més, a les escoles, de mica en mica es van treballant, també amb més consciència, les emocions i la interioritat de l’ésser humà. I és amb l’aprenentatge de mirar i reflexionar des de l’interior que potser es comença a apreciar la subtilesa de la vida que, a través de diverses representacions, se’ns manifesta. I això és cultura.

De totes maneres, alguna cosa cal canviar, no només des de l’escola, sinó també des de la família i la societat, per tal de generar curiositat en els joves, curiositat no només per les novetats tecnològiques que apareixen dia sí dia també, sinó pel coneixement del món en què vivim; per la història i l’evolució de totes les àrees del coneixement des de la ciència, la tecnologia, la societat, les humanitats i l’art; per l’encís de les paraules, pel món en què et transporten i per les idees que poden aportar-te; per la música i l’emoció…, en definitiva, per la bellesa que s’amaga darrere la cultura, que connecta directament amb el nostre jo cognitiu i emocional i poder entendre, d’una manera convincent, que el més essencial és invisible als ulls, com ens deia el Petit Príncep. I la cultura és el més essencial.

Artur Ramon Navarro diu: “En el moment en què vivim, l’expansió visual més gran de la història, és quan mirem menys, d’una manera epidèrmica, amb menys profunditat. Perquè ens manquen eines per a traspassar la primera imatge i conèixer el món cristal·litzat o que amaga tota una obra d’art. I això es resol solament amb l’educació.”

Tot plegat, paradoxal.

Comentaris
To Top