[Per Anna Garcia Garay, poeta]
Nadal. Escric aquesta paraula i immediatament la memòria comença a engranar records, un rere l’altre, que em transporten a la infància. De petita, els meus nadals es basaven en el concepte de sorpresa. Any rere any escrivia la carta al Pare Noel amb la llista de les coses que volia que em portés, i el matí de Nadal mai trobava res del que havia demanat sota l’arbre; en canvi, les joguines que hi havia en el seu lloc m’acabaven agradant igual o més. Cada Nadal era una sorpresa pel que feia als regals. Potser inconscientment –o no– els meus pares em van preparar per als revessos de la vida: podem desitjar quelcom de forma vehement i crear-nos expectatives, però no sempre les coses surten com nosaltres esperem. En aquest sentit, els meus nadals d’infantesa van ser una bona teràpia. Aviat vaig aprendre a fer llimonada de les llimones que em deixava el Pare Noel.
De la mateixa manera que el Nadal em fa recordar cada desembre que la vida és una sorpresa, el meu cap –o el meu cor o l’òrgan on habiten sentiments com l’enyor i la nostàlgia– em demana veure tota una sèrie de pel·lícules que fan que el Nadal sigui més Nadal. Qué bello es vivir, de Frank Capra, n’és una. La història de George Bailey, interpretat per James Stewart, i com un àngel que s’ha de guanyar les ales el salva del suïcidi tot mostrant-li com seria la vida dels habitants del seu poble, Bedford Falls, si ell no hagués existit és considerada com una de les 100 millors pel·lícules nord-americanes de la història malgrat la seva inicial fallida a les taquilles. Tot un clàssic de Nadal juntament amb alguna de les versions cinematogràfiques de Cuento de Navidad, de Charles Dickens. Personalment escolliria Scrooge del 1970 amb Albert Finney com a Ebenezer Scrooge, i Los fantasmas atacan al jefe amb un genial Bill Murray al capdavant del seu repartiment.
Un altre imprescindible nadalenc dels anys vuitanta és Gremlins, de Joe Dante, i com uns homenets verds van arruïnar el Nadal als habitants del poble de Kingston Falls. Ja en la dècada dels noranta trobem Mientras dormías, amb Sandra Bullock i Bill Pullman, una comèdia romàntica ambientada a Chicago durant el desembre del 1994. La pel·lícula nadalenca per antonomàsia, però, és Love actually. Qui no recorda Bill Nighy a la pell del vell rocker Billy Mack, o Hugh Grant com a primer ministre del Regne Unit, entre altres actors destacats, celebrant el Nadal del 2003? Un altre clàssic és La princesa prometida, de Rob Reiner, basada en el llibre homònim de William Goldman. La història de Westley i Buttercup no es desenvolupa en l’època de Nadal, però les diferents cadenes de televisió l’han anat programant durant anys per aquestes festes i ja ha esdevingut imprescindible.
Igual que aquestes pel·lícules són tot un referent pel que fa al Nadal, també tenim ben interioritzades cançons lligades a aquesta època de l’any que no podem parar de taral·lejar cada cop que les sentim a la ràdio o al fil musical d’alguns grans magatzems. Last Christmas, de Wham! n’és un bon exemple. Però la cançó més buscada durant el mes de novembre, segons va informar Twitter, va ser All I want for Christmas is you. Mariah Carey anuncia indiscutiblement, any rere any, que el Nadal s’acosta.
Ja fa anys que no escric al Pare Noel i la vida em porta allò que ella vol, però cada Nadal intento no renunciar a la sorpresa ni a la il·lusió, ni a aquest inventari de petites coses que fan que aquestes dates siguin una mica més especials. Bon Nadal a tothom!
