Opinió

Una fàbrica sortosa: Ca l’Estruch

Concert a l'aire lliure a l'Estruch / CEDIDA

[Per Clara Soley Manuel, escriptora i membre del col·lectiu Pere Quart]

L’etimologia em tira un cable. Tenia la intenció d’escriure sobre la bona sort que tenim a Sabadell de comptar amb Ca l’Estruch. I resulta que Estruch prové de la paraula llatina Astrucus, que vol dir sortós. Ves per on, doncs, som uns afortunats i potser no sempre en som prou conscients. A vegades em sembla que estem tan acostumats a la grisor, que se’ns ha quedat el tic de fer-nos els desmenjats.

Mireu quin fil tal màgic, estirem-lo: de la fàbrica tintorera hem passat a tenir una fàbrica de creació, de somnis. I és que aquesta antiga fàbrica des dels anys noranta teixeix complicitats: dansa, teatre, performances, arts visuals, art digital, circ…

Com qui no vol la cosa, l’Estruch té tela. A poc a poc, s’ha bastit un espai que ens pot acollir l’ànima. Acollir-la i desvetllar-la. Així, com si res, aquest espai ha donat a conèixer companyies de dansa com les de Raravis, la de la Sol Picó, Marta Carrasco, de la Nats Nus, Brodas Bros… Ha donat veu a directors i autors com Simona Levy, Roger Bernat, o músics com Pascal Comelade, Cabo San Roque, Cris Juanico o Antònia Font… I n’han sortit coreògrafs brillants i d’una humanitat exquisida com Thomas Noone o Jordi Cortés.

Ofereix, doncs, aquest aixopluc als qui tenen inquietuds artístiques de tota mena, i permet que s’explori més enllà de les fronteres, investigant ja sigui amb el cos, la veu, el so, el moviment, la tecnologia (seguiu aquest fil que us llenço: the another lab), la paraula, el silenci… I ho fa de forma mesclada, ja sigui a companyies i artistes professionals o artistes i companyies locals, amb un entramat que enriqueix tothom i multiplica la creativitat que actua com una llançadora, connectant punts inimaginables.

A més, actua amb generositat insòlita perquè intenta que aquesta energia dels encontres irradiï i dialogui amb la ciutat. Així, en totes les seves activitats hi ha indestriable una vocació pedagògica i social.

En puc donar testimoni. Per això en puc parlar una mica i amb l’entusiasme em quedo curta. Quan treballava a l’institut Ferran Casablancas al batxillerat escènic, vaig comprendre de cop la sort de l’Estruch. Com que ens quedava a l’abast, vaig portar-hi els meus alumnes d’Escèniques a veure assaigs oberts o a fer tallers com el d’Això és ritme. Us imagineu què significa això per a nois i noies que potser havien anat rarament al teatre o no havien vist mai dansa contemporània? Així, a dues cantonades del barri de la Concòrdia, ens rebien companyies de prestigi internacional per exposar-nos els seus treballs i dialogar amb nosaltres, amb un respecte i naturalitat difícils de trobar.

En aquella estona, sense dubte del tot privilegiada, ens vam apropar a nous llenguatges, formes i se’ns van obrir nous horitzons. I mai en sortíem indiferents. La mirada dels artistes ens interpel·lava. Si les propostes ens semblaven extravagants, un xic estrambòtiques, l’estranyesa ens portava a explorar un terreny incòmode on dubtàvem de les idees preconcebudes sobre l’expressió artística. I així, a poc a poc, se’ns esmolava el sentit crític. I la sensibilitat. Us puc assegurar que tornàvem cap a casa amb la mirada tenyida, preguntant-nos què era allò tan estrany que ens havia commogut.

I compreníem –poca broma– que calien requisits com una fèrria disciplina i una enorme tenacitat fer aflorar el talent i perquè l’Art–sempre en majúscula– esclatés i emocionés.

Ca l’Estruch, doncs, no ha deixat de ser una fàbrica tintorera: als espectadors que s’hi endinsen se’ls tenyeixen les mirades. Estirant encara una mica més el fil de la metàfora fabril, es pot repetir ben bé que l’Estruch té tela perquè ha sabut i sap teixir un mantell de bells colors, que ens pot abrigar a tots. I la vida sense art és freda com una mala cosa.

No em digueu que no seria ser molt i molt malastruc no deixar-se entusiasmar per aquest irradiant prodigi?

Comentaris
To Top