[Per Marc Torras, economista]
Improbable. Si ens centrem en les dades pels països occidentals, l’ascensor social s’ha espatllat. Aquesta xacra és real i es potencia quan la desigualtat econòmica és conseqüència de la desigualtat d’oportunitats injusta. Certament, la igualtat d’oportunitats mai ha existit ni existirà: naixem desiguals, creixem desiguals, però quan aquesta desigualtat econòmica esdevé crònica a través de generacions, existeix una desigualtat econòmica injusta. Estadísticament parlant, tenim un sistema sense ergodicitat. Un sistema econòmic amb sostres d’acer inoxidable per a les classes baixes i amb un sòl indestructible per a la classe alta.
Si els salaris dels vostres pares, l’entorn en el qual ha viscut, l’escola a la qual ha anat, o l’ineficient mercat laboral que tenim, influencia el seu nivell de vida de tal forma que minva les seves probabilitats d’ascens respecte a altres persones d’origen socioeconòmic més elevat, estem davant un problema de desigualtat d’oportunitats injusta. Desigualtat injusta en comptes de desigualtat justa. Deia John Rawls, en la seva Teoria de la Justícia, que la desigualtat només es pot fonamentar en benefici dels més pobres i en igualtat d’oportunitats. Ens estem allunyant d’aquest ideal.
Fa unes dècades era probable que, amb la universalització de l’educació, els estudiants provinents de zones geogràfiques més desfavorides escalessin posicions en l’estrat social. No perquè tinguessin més opcions de tenir èxit acadèmic, que posteriorment es traduís en un millor lloc de treball, sinó perquè no era (tant) indispensable anar a la universitat per poder arribar a la part més alta de la piràmide salarial. Teníem un sistema amb ergodicitat.
Escala social
Com a conseqüència del progrés tecnològic, la competència dels països asiàtics o la globalització, entre molts altres factors, el valor afegit de tenir un títol universitari ha incrementat. Aquests factors econòmics, sumats a la segregació econòmica rampant que hi ha en moltes ciutats, penseu en Sabadell mateix, crea el combinat perfecte perquè les probabilitats d’escalar socialment es redueixin. Aquest últim punt, la segregació és determinant en l’augment de la desigualtat d’oportunitats injusta. Fins i tot països exemplars i admirats com Finlàndia o Suècia estan experimentant com la segregació a les seves ciutats augmenta l’escletxa educativa entre rics i pobres.
La segregació a les ciutats és el principal problema que hauran de fer front totes les administracions del país. Sabadell té una llarga tasca al davant en aquest aspecte: la segregació a la ciutat és un fet observable. Una major autonomia per als municipis conjuntament amb una millor col·laboració entre administracions públiques són condicions necessàries per fer front al trencaclosques que suposa la desigualtat d’oportunitats per a les nostres societats occidentals.
Per tots els fets anteriorment mencionats, als països occidentals existeix una diferència entre alumnes rics i pobres, de mitjana, de fins a dos anys educatius; els alumnes pobres tenen set vegades més probabilitats de repetir curs i cinc vegades menys probabilitats d’estar a l’elit. No existeixen solucions fàcils ni màgiques. I des de posicionaments polítics diferents estarem en desacord en moltes de les mesures a prendre. Però potenciar els barris més desfavorits, augmentant així la igualtat d’oportunitats, ha de ser la prioritat de totes les administracions en aquest país. Si es generalitza un sentiment d’iniquitat, tindrem una bomba de rellotgeria amb alta probabilitat d’explotar.
