[Per Mònica Torrecilla, directora de màrqueting]
Aquesta és la pregunta que em va fer el meu fill d’onze anys ahir [7 de març] al matí. Bé, en realitat la pregunta exacta va ser: “Mare, ja sé tot això de les dones que tu sempre dius… Però, per què vosaltres heu de tenir un dia i nosaltres, els homes, no?
Doncs la resposta a aquesta pregunta –que molts nens es deuen fer–, me la va donar un company de feina, que en un atac de sinceritat un dia em va dir: “Les dones necessiteu tenir un dia perquè els 364 dies restants són nostres…”.
És així realment? Potser en alguns aspectes sí i en d’altres no. Un dia de 365 només representa el 0,3% de dies de l’any dedicat a visualitzar un tema que queda camuflat durant el 99,7% restant de l’any, en què cadascuna de nosaltres lliurem la nostra lluita personal, en el nostre entorn laboral, familiar, íntim.
Buscant informació sobre el dia 8 de març i el seu perquè, he arribat a la pàgina de l’ONU, en què ens indica que el dia 8 de març se celebra el Dia Internacional de les Dones. Al llarg del segle XX, la lluita més gran de les dones durant aquesta data fou per reivindicar principalment el dret al vot femení –que es va reconèixer a la Constitució Espanyola l’any 1931–, i que amb el ressorgiment del feminisme a finals dels anys seixanta i setanta va tornar a implantar-se la celebració d’aquesta data, que van acabar de corroborar les Nacions Unides en declarar el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.
L’objectiu de declarar un dia de la dona és el de “sensibilitzar, conscienciar, visibilitzar i senyalar que existeix un problema sense resoldre, un aspecte important i pendent de les societats perquè els governs actuïn i prenguin mesures, o perquè els ciutadans ho exigeixin als seus representants”.
També diu que serveix de termòmetre per conèixer quin és l’interès que un assumpte desperta a una determinada regió del món i cita com a exemple que a Espanya, un dels tres dies que més criden l’atenció és precisament el dia 8 de març.
Jo, a tot això, afegiria que tenir un dia ens uneix, ens fa sentir que tenim suport, i dona sentit a la nostra lluita personal diària reflectida a la resta de dones del món.
Sovint s’ha anomenat aquest dia com a dia de les dones treballadores, per destacar que si la dona treballava, ja havia aconseguit fer un pas important cap a la igualtat de gènere i estava començant a construir el camí de la seva independència econòmica i, per tant, de la seva llibertat.
Considero que aquest ha estat el gran èxit de les dones de la meva generació. Si bé la majoria de les nostres àvies van haver de viure a l’ombra i ordres dels seus marits, algunes de les nostres mares ja van aconseguir estudiar i treballar, i sens dubte la nostra generació està aconseguint la tan desitjada independència econòmica i la gran llibertat/igualtat que això ens dona. I si bé encara hi ha la discussió sobre els llocs directius que ocupem, i de si les nostres feines són menys remunerades, ja estem posant fil a l’agulla amb eines com les quotes, plans d’igualtat o com trencar els sostres de vidre, eines totes elles molt útils que ens faran avançar complementades amb la nostra lluita individual basada en la pròpia autoestima, que no deixa de ser la força més gran de què disposem.
Però, tot i valorar molt el que hem anat aconseguint, encara no ho veig tot de color de rosa. Si bé en el món laboral sí que hem aconseguit situar-nos en una posició que cada vegada ens satisfà més, el tema canvia totalment quan entrem a casa nostra. Independentment de qui treballa o qui porta els diners a casa, s’ha de fer la feina de cada dia, cuidar la família, els nens, els pares…
En aquest àmbit és on encara hem de recórrer molt camí, ja que actualment encara és la dona la que lidera la gestió emocional de la família, sigui cap amunt –tenint cura dels pares, avis, etc.–, cap al centre –a la pròpia unitat familiar– o cap avall –gestió diària dels fills–. Moltes vegades ho fem a gust, però en altres es converteix en una obligació que ens consumeix per dins.
Potser per a nosaltres ja és tard, però aquest serà el gran repte que tindran les nostres filles, a les quals animo a seguir treballant, des del respecte als homes i l’amor més gran, perquè puguin trobar la seva felicitat i la de tots. No ho tenen fàcil, ja que elles es trobaran en un món on, amb els homes totalment desubicats des del punt de vista laboral i social, hauran de redefinir totalment el model de societat. Només els demano que no cedeixin, que mirin endavant, això ja no es pot parar. Un gran repte! Ànims!
