ENRIQUE VALLEJOS

El dret a decidir l’educació

Una parella escull l'escola pels seus fills / LLUÍS FRANCO

[Per Enrique Vallejos, enginyer IT]

Actualment ens trobem que l’accés a l’educació pública es realitza basant-se en criteris com la proximitat, familiars, etc. És curiós que cap d’aquests criteris tingui en compte l’opinió de les famílies. És a dir, vull que els meus fills vagin a aquesta o aquella escola? Mentre cada informe PISA posa l’educació davant del seu mirall –amb Espanya en general, i Catalunya en particular, en un mal lloc–, l’únic que es fa és reafirmar els mateixos (i vells) sistemes. Resulta curiós, també, que les forces autoanomenades progressistes siguin terriblement conservadores en aquest tema.

Aquest sistema fa que, a la pràctica –tret de casos excepcionals–, els nostres fills siguin presoners del seu lloc de naixement. No parlem dels fills dels Montilla, Mas o Pujol, per descomptat –en escoles privades a refugi del sistema–, sinó del comú dels mortals que no podem assumir el cost d’una educació privada.

El principal efecte perniciós de la política educativa actual és la creació de guetos, ja que els alumnes estan irreductiblement units al seu lloc de residència, cosa que no deixa de resultar curiós en partits tan defensors de la integració. El segon que ens trobem és que, si no estem d’acord amb el nivell o programa educatiu de l’escola dels nostres fills, hem de marxar a un altre tipus d’educació no pública. Vistos els atacs d’aquests partits progressistes a l’educació concertada, no podem menys de dubtar de la voluntat de la integració efectiva del nostre alumnat. Evidentment, creiem que la idea actual és integrar-se, però lluny. No parlem ja de l’escassa autonomia permesa als centres públics, amb llibres firmaments controlats pel poder polític, el mateix que criticaven de l’última llei d’educació.

Partim de la base que l’educació pública tampoc és gratuïta: els professionals que hi treballen cobren un sou d’estat i les instal·lacions tenen les seves pròpies despeses, i tot plegat sufragat amb els nostres impostos. Per què, llavors, no podem decidir a quina escola enviar els nostres fills? La resposta és senzilla: Perquè no interessa. Com va dir Stalin: “L’educació és una arma, l’efecte depèn de qui la tingui a les seves mans i a qui apunti”. I això ho han après bé. Es pot al·legar que els centres són autònoms, però quan aquella autonomia és controlada pel poder polític, que és, alhora, qui distribueix el pressupost, això és com a mínim sospitós. Algú pot dubtar què li passarà al centre que s’oposi a les directrius polítiques de torn? Tornem a la frase d’Stalin. I als informes PISA.

La proposta és, també, senzilla: posar el finançament del centre a les mans dels interessats, és a dir, els responsables dels menors. Cada alumne costa a l’Estat uns 7.000 euros anuals; per què no posar aquests diners a les mans dels pares en forma de xec escolar, i deixar que ells decideixin el centre dels seus fills? D’aquesta manera, si no s’està d’acord amb el centre assignat, els pares tenen la capacitat de decidir un canvi a un altre centre. Aquest sistema, a més, té l’avantatge d’avaluar in situ els centres, ja que any a any es veurà la preferència dels pares. Allà on els controls fallen –una vegada més PISA–, els pares podem destacar on es fan les coses bé i on no tant. I amb aquesta proposta, per què no tenir una escola en català a Madrid? O a Albacete?

Recordem la frase d’Stalin, i fem nosaltres ús d’aquella arma per defensar els nostres fills.

Comentaris
To Top