[Per Josep Ramon Giménez, periodista]
Haig de confessar que em sento com una formiga davant d’un elefant. I això que només participo del comportament de les formigues parcialment. Les formigues autèntiques són les que només consumeixen productes de proximitat i que els transporten a pes de braços, dalt de bicicletes, carretons, transport col·lectiu… i dins de bosses de cotó, cànem o vímet, per exemple. Són formigues les persones que tenen els seus diners en una banca ètica, són membres d’una cooperativa de consum, produeixen i consumeixen energia renovable… Ho són les persones que viuen en una casa bioclimàtica amb un mínim de mobiliari “no renovable”, les que no produeixen gairebé residus i els reciclen de manera responsable, les que són austeres i s’organitzen en xarxes d’economia solidària o utilitzen el transport col·lectiu per als seus desplaçaments, entre altres actituds.
De fet, jo no soc cap formiga, tot i que gairebé m’hi senti. Més aviat soc un ase davant de l’elefant del capitalisme neoliberal globalitzat. Em falten encara unes quantes decisions en el meu comportament com a consumidor per minimitzar al màxim la meva petjada ecològica, l’impacte de la meva activitat sobre el medi natural, sobre el medi ambient. Consumeixo bona part de productes ecològics, però encara molts altres que no ho són; dono preferència als que són de prop per damunt dels que venen de molt lluny, però no sempre trobo de tot; compro també als supermercats comprant una part a granel i amb bosses que porto de casa, però molts altres productes els haig de comprar envasats (què fer, si no, amb els productes de drogueria, per exemple?); reciclo les deixalles, em considero auster, em moc preferentment en transport públic… Però encara no m’he donat d’alta a una banca ètica o a una cooperativa de consum; la casa on visc és d’allò més anticlimàtica, però era la que podia tenir… Soc un ase davant de l’elefant del gran consum que ens bombardeja per tot arreu i amb tots els mitjans de publicitat per incentivar-nos a comprar i deixar-nos com a rara avis social si no tenim l’últim model de cotxe o d’aparell electrònic, si no ens hem assegut a la taula d’un restaurant amb, almenys, una estrella Michelin, si no tenim un habitatge minimalista i domòtic que ens produeixi sensacions galàctiques o si no hem fet unes vacances ben lluny i ben cares.
Aquesta reflexió em va venir en sentir l’antropòloga, enginyera i ecofeminista Yayo Herrero a la conferència que va organitzar la síndica de greuges de Sabadell al Casal Pere Quart dijous passat. Cal agrair les veus de persones com ella, que es dediquen a sacsejar les consciències de la ciutadania per tal que tots plegats pensem seriosament en el futur de les generacions que ens han de succeir, perquè no buidem el rebost del planeta que suposaria la mort de la vida coneguda. Determinats estudis científics ens diuen des del món mediambientalista que la Terra pot suportar una petjada ecològica per persona d’1,7 hectàrees, però que en consumim 2,3. Això què vol dir? Doncs que estem consumint 1,25 planetes i esgotem els recursos del món global. I si fem anar el teleobjectiu, veurem que la petjada ecològica dels Estats Units és de 9,4 hectàrees i la de la UE, de 4,8. Però és que la de Bangla Desh és de 0,5 hectàrees. Veiem el que està passant amb els països del sud? Entenem que si nosaltres vivim com vivim és perquè ells viuen com viuen? Entenem el perquè de la migració de persones des dels països més pobres?
Hem de créixer de formigues a persones responsables, capaces de capgirar la situació actual i aconseguir que l’elefant se’n vagi a pastar a la sabana i deixi d’emprenyar-nos. Però tornarem, queda molt per dir encara.
