[Per Sara Rué, educadora social]
Dos joves consulten l’oferta universitària al Saló de l’Ensenyament / ACN
“T’has de preparar, que ets el futur”; “Tu estudia primer, després ja tindràs temps d’opinar”; “Com estan els joves d’avui dia”; “No sap què diu, li falta l’experiència”; “Jo a la teva edat…”.
Aquestes són algunes de les frases que escolto molt sovint en diferents àmbits de la meva vida per part de persones que ja no es consideren joves des que tinc inquietuds de participació, aproximadament des dels 16 anys. Són frases que, particularment, em fan ràbia perquè se solen dir just després que expressi una opinió, o que proposi un canvi o una millora, i generen una anul·lació de la meva persona com a jove, quedant reduïda en una boja, immadura, i que no sap què vol.
Aquest tipus d’opressió l’hem sentit moltes persones joves quan s’han ignorat les nostres aportacions per part d’adults pel simple fet de ser joves, i s’anomena adultcentrisme.
El que més curiós em sembla és que fa quasi deu anys que tinc ganes d’aportar al meu entorn i encara sento les mateixes frases. Quan és que un deixa de ser jove?
De fet, trobo que el problema principal és que l’expectativa de la persona jove és que es comporti com una adulta, i quan té comportaments similars als de l’adultesa vol dir que aquella persona jove va “pel bon camí”, i és que tenim una mania molt gran d’intentar homogeneïtzar tothom.
Comencem a veure les persones joves com un valor de riquesa per si mateixes, i no com un procés de transició, perquè quan es fa, es veuen totes les millores que podem aportar en molts àmbits de la societat. La perspectiva jove aporta visions fresques, trenca i qüestiona allò que està establert, és innovadora, és creativa, és valenta, és dinàmica… I a més, no hem d’oblidar que hi ha una gran massa de joves de Sabadell que es dediquen a millorar les seves comunitats a través del voluntariat, perquè una altra virtut molt gran que tenim moltes persones joves és que tenim temps per dedicar-lo a la participació ciutadana.
Per tot això, estic fins als nassos que em diguin que soc el futur. Jo soc el present, tot el jovent ho és. Som necessaris i som rellevants, i és tasca de tothom que tot aquest potencial que tenim es tingui en compte com un valor essencial.
