El sabadellenc Marc Espín, periodista i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha viscut més d’una dècada a l’Amèrica Llatina, i ha passat el darrer any de la seva vida investigant la situació dels grans descartats de la societat a El Salvador: les persones grans. El resultat de tot plegat és Descartados, un llibre i una exposició, que ara es troba en plena gira internacional. La mostra es pot visitar al Pati Llimona de Barcelona fins al 28 de març, i aviat a la Fundació La Caixa de Girona.
Què et porta a iniciar aquest projecte?
El meu pare [Emilio Espín Amprimo] fa 35 anys que viu a El Salvador i sempre s’ha dedicat a la lluita per la justícia social. En els darrers quinze anys s’ha dedicat, concretament, a lluitar pels drets de les persones grans, que era un col·lectiu que estava completament abandonat i oblidat. En els darrers tres o quatre anys, la seva tasca ha començat a tenir incidència política: ha aconseguit teixir xarxes d’associacions diverses d’ajuda als adults grans, i avui és el coordinador de la coalició nacional per a la dignitat de les persones grans; l’entitat més representativa d’aquest col·lectiu a El Salvador.
I com t’hi involucres tu?
Quan ell estava en aquest procés de lluita, em truca des de El Salvador i em diu que està pensant en fer un llibre de fotografies, o alguna cosa així. Perquè ell veia que amb informes i prou no aconseguia arribar al cor dels prenedors de decisions. En canvi, creia que un llibre ajudaria a arribar als tots dos llocs: a la ment, amb dades; però també al cor. I em va demanar si jo coneixia a algú que pogués fer aquesta feina, i si podia guiar-lo. Jo en aquell moment estava acabant un màster i tenia possibilitats d’anar a passar un temps a Centreamèrica… De manera que vaig anar jo a fer la feina.
Amb què et trobes a El Salvador?
Amb uns avis que, en alguns casos, són molt combatius. Van viure la guerra civil i tenen una consciència política molt forta. Em deien: “assumim que ens considereu descartats, però nosaltres no ens sentim descartats. Ens sentim lluitadors”. Però sí, més enllà d’això, els ancians de l’Amèrica Llatina són els grans descartats. Tres de cada quatre persones grans a El Salvador no tenen pensió i es veuen obligades a viure de la caritat o de la seva família. I si a més la família és pobre –el 50% dels salvadorenys en l’àmbit rural estan per sota del llindar de la pobresa– ens trobem que molts fills no poden fer-se càrrec dels seus ancians.
El periodista Marc Espín, amb el llibre ‘Descartados’ a les mans, en una visita a Sabadell / VICTÒRIA ROVIRA
Són els més vulnerables…
Sí. Ens trobem amb persones de 70 i 80 anys que, o bé viuen de la caritat, o malviuen de les seves famílies, o han de continuar treballant fins que no poden més. I això significa que a vegades hi ha gent de 90 anys treballant al camp per cinc dòlars al dia. I això només parlant de l’àmbit dels ingressos. Si mirem el camp de la salut, és un desastre. Allà el sistema és eminentment privat i la sanitat pública és un caos. I si parlem d’habitatge, hi ha dades que diuen que mig milió de cases al país no reuneixen les necessitats bàsiques per viure-hi. Estem parlant de barraques d’alumini, de plàstic, de fusta… I qui viu en la pitjor situació dins d’aquests entorns d’habitatges marginals són sempre les persones grans. Perquè si hi ha alguna cosa en comú entre Occident i Llatinoamèrica, és que la cultura capitalista de ‘si no produeixes i no consumeixes, no serveixes’.
És una qüestió de mentalitat, doncs?
Sens dubte. Jo diria que cal preguntar-se: descartats per qui? Pel sistema polític. Pel sistema econòmic. Per la pròpia societat. És un descartament integral.
Quina ha estat la tasca del teu pare, en concret, per a ajudar aquestes persones?
Jo diria que hi ha unes diverses vies que han estat importants: la realització de projectes de cooperació al desenvolupament (formació, capacitacions diverses, creació de cases de dia pels ancians, proporcionar cadires de rodes…); teixir xarxes socials; coordinar a la població civil i mobilitzar-la per a defensar els seus drets… I això necessitava immediatament a un treball molt intens de consciència política per a canviar estructuralment el problema de la desigualtat dels ancians.
Aquí entra la teva feina, no? Perquè al final la comunicació, sigui amb una exposició o un llibre, cerca mobilitzar… Com creus que pot ajudar aquest projecte als avis i àvies de El Salvador?
El meu pare treballa des de l’activisme, i jo des del periodisme. Això significa que, encara que en termes generals compartim objectius, no compartim mitjans. Jo treballo amb el mètode periodístic, que és explicar el que veig i entendre que aquesta informació pot ajudar a començar a canviar una realitat. La intenció és que això se sàpiga. L’única manera de canviar la realitat és que es conegui; més encara quan aquest és un tema que havia estat sistemàticament silenciat a El Salvador, i en general a tot Centreamèrica.
Per què?
En general perquè no interessa. En una societat capitalista… A qui li importen els avis que no tenen per a viure? Ara molts periodistes salvadorenys em reconeixien que l’aparició del llibre i de l’exposició ha permès introduir, encara que sigui per un moment, el tema en l’agenda mediàtica. A més, el projecte coincideix amb un moment que el col·lectiu de persones grans estan molt mobilitzats i la campanya està impactant a nivell polític.
Els avis amb qui has conviscut… Són víctimes?
Hi ha tantes persones en aquest col·lectiu, que no m’atreveixo a afirmar que hi hagi un sentir majoritari. Hi ha alguns ancians que, com que sí que tenen una consciència política –van viure la guerra civil fa molt poc i molts hi van lluitar– saben que han de lluitar pels seus drets. Malgrat ser analfabets, malgrat no tenir gairebé per a menjar a final de mes, tenen clar que la seva situació és la d’algú que ha de lluitar-ho. Que ha d’anar a manifestacions, que ha de donar batalla… Aquesta és una idea que em va semblar interessantíssima, perquè el retrat d’un avi –a vegades fins i tot en aquest mateix llibre– dóna una percepció de víctima. I són gent que combat. Per això dedico part del llibre, a explicar una mica totes les protestes que ells han dut a terme.
Hi ha una ànima lluitadora en els vells.
M’agrada veure la personalitat darrere del perfil del col·lectiu i m’agrada recordar que no són necessàriament bones persones. Entre els adults grans hi ha bones persones i molt males persones. Igual que a tot arreu. Però el que importa no és si són bons o no, o si són ‘pobrets’ o no… El que importa és que ells tenen una sèrie de drets que són permanent i sistemàticament violats. I això cal explicar-ho. Cal acabar amb aquesta violació dels drets.
