ELISENDA ROVIRA

Ciclistes a la carretera

[Per Elisenda Rovira, periodista]

Una de les carreteres més boniques que hi ha a la nostra comarca és, si m’ho permeteu, la B-124 entre Sant Llorenç Savall i Castellar del Vallès. Són dotze quilòmetres d’un revolt darrere l’altre que s’endinsen en el bosc, travessant el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Segurament per aquest encant i per la proximitat a l’àrea metropolitana, la carretera s’ha convertit en punt de peregrinació per a passavolants, turistes, cotxes d’època i curses diverses. En els últims temps, però, està envaïda per un fenomen en auge que comporta situacions de perill constants: una multitud de bicicletes de carretera.

Per als 2.371 habitants de Sant Llorenç aquesta carretera és ben bé un cordó umbilical. Un poble que, per posar alguns exemples, no té metge a les tardes ni als caps de setmana, ni institut de secundària, ni gaires llocs de feina qualificats, ni gimnasos o escoles d’idiomes, desplaçar-se a altres municipis és una necessitat, no una elecció. A diferència de les altres vies que en surten, que van a localitats encara més petites i a altres comarques, la B-124 connecta el poble amb els serveis d’altres municipis més grans del Vallès, amb la qual cosa té un trànsit elevat. Hi ha pocs llorençans i llorençanes que no necessitin baixar diàriament a Castellar, Sabadell, o més enllà, per estudiar, treballar, comprar o anar al metge. L’únic transport públic que hi ha és un autobús que surt cada dues o tres hores –això, els dies feiners; els diumenges n’hi ha quatre en tot el dia–, de manera que el cotxe esdevé pràcticament imprescindible.

Els ciclistes vinguts de les ciutats properes fins no fa gaire era un costum de caps de setmana, però darrerament també n’hi ha de dilluns a divendres, a totes les hores del dia i fins i tot de la nit, que se sumen a l’intens trànsit, suposant tot plegat un risc seriós per als esportistes i complicant la circulació dels locals. En una carretera amb només dos curts trams rectes i infinitat de revolts –un revolt cada 230 metres, de mitjana, segons els meus càlculs–, avançar les bicicletes amb el cotxe és complicat, o directament temerari, i més quan circulen en grups de 10 o 15 i ocupen tota la calçada. Siguis algú que va a la feina, un transportista que proveeix alguna de les empreses del poble, l’autobús de línia o una ambulància que va a l’hospital, cal prendre molta paciència per esquivar, de vegades, més de 70 bicicletes en un sol trajecte o si no, circular a vint per hora durant dotze quilòmetres. És urgent, des del meu punt de vista, restringir l’accés de bicicletes en aquest tram de la B-124.

Soc molt conscient que defensar els cotxes per davant de les bicicletes pot semblar insòlit, quan són evidents els problemes de contaminació i d’esgotament de combustibles fòssils al nostre planeta. Però en aquest cas concret, ha de prevaldre el lleure dels ciclistes visitants per davant de l’accés a serveis bàsics dels locals? Quan aquests trajectes en bicicleta no estalvien desplaçaments en altres vehicles contaminants, perquè tenen només una finalitat esportiva o recreativa, també han de tenir prioritat? La bicicleta pot ser una alternativa realista per a desplaçaments de feina o estudis aquí, si per fer 12, 20 o 30 quilòmetres de pendent d’anada i tornada diàriament cal una condició física i un temps que poca gent té? Havent-hi carreteres menys transitades a prop on rodar o, si es vol fer el mateix trajecte, camins per a BTT entre les dues poblacions, no es poden fomentar alternatives que no suposin l’acumulació de bicicletes en aquesta via? Llegeixo que la Generalitat de Catalunya està impulsant l’Estratègia Catalana de la Bicicleta 2025. Per una vegada, en el disseny d’una política pública, es tindrà realment en compte la vida als pobles o seguirem sent només escenari per al lleure dels habitants de les ciutats?

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top