[Per Josep Mercadé, periodista]
Un exemple del nou disseny del Diari, guardonat per la Society for News Design (SND) / D.S.
D’efemèrides i aniversaris n’anem plens. Som d’una manera que gairebé ho celebrem tot. És l’excusa perfecta per referir-nos a coses passades que ens permeten reflexionar sobre el moment present. Permeteu-me, doncs, que, abusant de la confiança, faci avui un petit record a un aniversari que segurament per a la majoria dels nostres lectors ha passat sense pena ni glòria.
Acaba de fer un any que el Diari de Sabadell va tancar una etapa de 41 anys. Un fet irrellevant per a molts, ja que la continuïtat informativa va quedar garantida amb la nova empresa editora de la publicació que teniu a les vostres mans.
En aquest any hem vist com s’ha dibuixat una nova forma de comunicar a la ciutat que ha trencat amb un passat carregat d’història i de vivències explicades de forma clàssica, amb rigor i professionalitat, però que la manca de renovació va anar fent perdre embranzida. El vell diari va néixer durant la transició política, una etapa de la qual ara molts en són crítics però que, sens dubte, ha marcat el moment present i fa possible qüestionar el resultat de tot allò que es va viure.
Fa un any escrivia en la primera col·laboració que el repte de la nova etapa del D.S. era tan gran com il·lusionant. El temps m’ha donat la raó. La renovació és imprescindible en el món de la comunicació, ja que és on s’estan produint els canvis més profunds. El vell esquema que per comunicar calia acudir a un periodista ja fa temps que ha passat a la història. La figura del comunicador s’ha ampliat fins al punt que podríem arribar a qüestionar els mateixos mitjans. Però resulta que els professionals de la comunicació són ara més necessaris que mai per tal d’intentar destriar, contrastar i posar ordre en tot el mar d’impactes comunicatius que rebem.
En aquesta nova etapa del Diari de Sabadell –fa just un any encara estava en fase de preparació el nou projecte– hem vist com els continguts s’han adaptat a aquestes noves necessitats comunicatives, tant en paper com en digital. L’esforç d’un mitjà de comunicació escrit és mantenir els lectors de tota la vida i captar-ne de nous incidint en els més joves. Tot això implica adaptar aquests continguts a un públic més transversal. En aquest sentit, el salt més espectacular del D.S. ha estat en la imatge del mateix diari. El que en un primer moment podria haver sobtat als lectors de més edat, amb el pas de les edicions ha fet que aquest disseny entri pels ulls i contribueixi a fer que els sabadellencs sentin el diari com una cosa seva. Allò que en l’anterior etapa en dèiem “el diari de casa”.
