Sant Jordi és un dia per crear literatura. Per això, des del D.S. hem demanat a quatre autors sabadellencs que escriguin un conte a partir d’una mateixa frase, una versió de l’inici d’A sang freda, de Truman Capote. Aquesta és la història de la Clara Soley Manuel.
/ IL·LUSTRACIÓ: GUILLERMO ALTARRIBA
El poble de Sabadell es troba les elevades planícies de blat de l’oest del Vallès, una zona solitària que alguns habitants de la comarca anomenen allà. La guia turística recomana que si el viatger agosarat s’hi aventura ha de prendre algunes mesures. Suggereix de reservar una habitació a l’hotel Terminus que es troba al costat del ferrocarril. Si no superen l’estada a allà, han de procurar marxar sense aixecar sospites. No seria la primera vegada que turistes que fugen de Sabadell es topen amb una colla de fanàtics locals, ofesos en el seu orgull, que els munten una barricada a les vies i els fan descarrilar.
A vegades, si et veuen acabat d’arribar, despistat i amb la ingenuïtat pròpia dels qui baden, et paren i et donen conversa. Si bufa el vent, el càlid i arrauxat Sabadellinga, del qual tots n’estan un pèl tocats, fan gala d’una amabilitat inquietant. Nerviosa. I la conversa de mica en mica es converteix en un interrogatori ple de susceptibilitats. Que si li agrada, que si no ho troba lleig, que si ha vist llocs més avorrits…
Altres vegades, si el Sabadellinga no bufa, i tot està encalmat, malenconiosos t’acaben acompanyant als llocs més emblemàtics: a la plaça de les òlibes dissecades, on hi ha una font que no raja. S’hi poden fer fotos molt boniques, amb el reflex de sol de tarda que espetega als miralls d’aram de l’entitat bancària d’allà. Llavors, et poden parlar de la ciutat amb una nostàlgia entendridora. Conten amb llàgrimes als ulls que abans tot tenia un encant irresistible: la font rajava i les òlibes eren animals de companyia afectuosos i niaven als terrats.
Ho recorden posant els ulls en blanc, com dissecats. Aquí hom ha d’estar molt a l’aguait. Insisteix la guia que no s’ha de deixar mai que la seva lletania sobre un inexistent passat grandiós t’atrapi com una camisa de força. Segur que en porten una de cap. Tots els autèntics nadius viuen en cases arrenglerades. En diuen cases angleses pel seu passat colonial. Si t’hi conviden, has begut oli.
Conta la llegenda, probablement falsa i maliciosa, que són caníbals. Que es devoren els uns als altres, fins i tot sense tenir gana. Aquest rumor el fan circular els habitants del poble rival, que es troba a les crestes d’una altra planícia elevada, una zona solitària que alguns habitants del Vallès anomenen allí. En qualsevol cas, un cop quedes dins, acaben tractant-te com si tu, el viatger, fossis el causant de la seva desgràcia. No diguis que no és cert, no els facis la pilota. No els donis tampoc la raó. No ho suporten. Amb el bitllet de tornada ben amagat, digues que necessites anar al lavabo. Llavors escapa’t. Com sigui.
Marxa esperitat cap al Terminus. Corre. Hi ha una altra llegenda, molt probablement inventada pels habitants gelosos d’allí, que un cop a mitja nit, amb sang freda, t’arrenquen la pell a tires, per fer-se llargabrics per als llargs hiverns. Ara, una cosa és certa: la visita, si es conserva la pell, haurà valgut ben bé la pena.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Clara Soley Manuel (1967) és professora d’institut i escriptora. Ha publicat obres com El vestit d’Emile Flöge i altres contes, L’avarícia, Enemigues de l’ànima o el més recent, Que l’oblidis, li diem.
