[Per Julià Guerrero, periodista]
Fa unes setmanes –el 26 de març– vaig llegir amb plaer –i certa nostàlgia– al Diari de Sabadell l’article d’opinió d’Anna Garcia Garay sobre la primavera i la música en viu a Sabadell [recupera’l aquí]. Amb aquest fil conductor, l’articulista feia una repassada al panorama actual de la música en directe a la ciutat i també feia un recordatori de l’evolució de la música en viu a Sabadell des de mitjans dels anys vuitanta. És curiós com, llegint-la, em van venir al cap tota una sèrie de records certament diferents dels que descriu Garcia Garay, potser una mica més underground, com un món paral·lel de locals i propostes musicals que teixien una certa moguda força interessant que, segons la meva opinió, va decaure amb l’apogeu de la Zona Hermètica. O, si més no, es va començar a viure un Sabadell musicalment molt dual –el txunda-txunda a les discoteques que regnaven al Vallès i el rock i l’electrònica més alternatius a locals més cèntrics–. De tot allò, es pot dir sense embuts que ja no en queda res.
Crec que als anys vuitanta Sabadell va viure una certa eclosió de cantautors, grups de punk i rock –molt presents als instituts de la ciutat i a l’anomenada mostra de Can Borràs–. També va ser una temporada capital de l’italodisco, un gènere que ara torna a viure cert revival hipster. Parlant dels anys 80, em venen al cap artistes tan oposats com els primerencs BB Sin Sed –miraculosament renascuts aquest any–, David Lyme –triomfant a totes les discoteques amb el seu Playboy– o, fins i tot, La Madam –pares de l’anomenat poc després rock català– amb l’incombustible Llongue al capdavant.
Els noranta van ser els anys de l’eclosió de l’indie i dels bars amb música en directe (uns anys en què, ves per on, el centre de la ciutat estava a punt de rebre l’extremunció urbanística i encara avui continua a mig gas en mans de la cultura de la franquícia). El Centre era un lloc de trobada constant per als aficionats a la música en viu que durant aquella dècada teníem al nostre abast llocs mítics –perdoneu, aquesta paraula havia d’aparèixer tard o d’hora– com el Hot Rock –després, La Ratllada– al carrer Sant Pere, la Xampanyeria i L’Aixeta del carrer Mestre Rius, el Tote’s, al costat de la Casa Duran, o L’Anxaneta, al Passeig, sense oblidar honroses excepcions a la Zona Hermètica com l’esmentat per Anna Garcia Garay Birdland del carrer Sant Sebastià –recordo fer allà de jurat en un parell de concursos de rock memorables– o el Crisis, a rebuf dels beneïts dijous universitaris.
Aquests locals van servir de banc de proves tant per als músics com per a les audiències que començaven a ser educades més enllà de les radiofórmules. Fins i tot algunes discoteques com Barro –sala que mereixeria un llibre o, millor, una sèrie d’estil Netflix– o Piú van programar música en directe amb bandes forasteres de cert caixet. Pensar en la música moderna que es feia a Sabadell en els 90 és recordar els millors discos de La Gran Aventura, Tancat per Defunció o l’inclassificable Albert Pla, però també de bandes de sons més extrems amb directes explosius com X-Milk o Supersonics, que movien maquetes de casset pels marges de l’indie després de la gran eclosió planetària del grunge i també cantaven en anglès.
Els 2000 no van ser precisament els millors anys musicalment parlant per a Sabadell i només es pot aixecar acta de l’anomenat Sabadell Acció Musical (SAM) que sota la batuta de la Coordinadora de Músics va aconseguir consolidar una programació estable força reeixida amb la Sala d’Espera –a la plaça de la Sardana– com a rovell de l’ou –de fet, l’única sala estable on hi havia música moderna en viu tots els caps de setmana–. L’electrònica començava a donar certs fruits de la mà de noves sales que apostaven per un gènere musical més aviat exclusiu mentre de mica en mica la legislació, el buidatge del Centre com a principal motor cultural i una certa dispersió general d’audiències deixaven els aficionats locals a la música cada vegada més orfes –només cal recordar el dolorós tancament del Jam Session–. Tot i que encara es podia gaudir d’alguns oasis –Wild Geese, l’actual Balboa o l’estimat Kafka del Passeig–, la sensació de moguda que es vivia als 80 i als 90 havia desaparegut. Potser es pot consignar una certa alenada d’aire fresc amb artistes i grups de l’escola rumbera, de fet, el gènere musical més consolidat al pop català dels darrers 20 anys i que, pel seu mestissatge, es pot considerar un fenomen global català i on van destacar noms locals com Rauxa i Andreu i els Rumberos. De la primera dècada del 2000 conservo desenes de maquetes i discos autoeditats de bandes locals tot i que MySpace començava a deslocalitzar la música i a obrir la capsa de Pandora de l’streaming. D’aquells anys, destaco per sobre de tots dos grups que malgrat tenir grans crítiques no van aconseguir la resposta de públic que mereixien: em refereixo a Conxita i Ix!, dues maneres molt diferents d’entendre el pop a la sabadellenca.
Ja en l’actual dècada s’ha de subratllar la il·lusió carregada d’optimisme que va aportar el festival Embassa’t –a punt de celebrar l’onzena edició i que ha suposat un cop de puny a la taula per espavilar l’escena de la música local i dinamitzar audiències–, un autèntic rara avis per a una ciutat del perfil anodí en què ha anat evolucionant Sabadell. Es poden citar altres iniciatives lloables –la programació de La Capella a Can Gambús, o la tasca de la Cava Urpí–, però l’estat de la qüestió és que hem d’admetre d’una vegada que la música ja no és el principal motor cultural per als joves. Ja ningú jove –tret d’algunes excepcions– viu per la música com ho fèiem les generacions pretèrites. Ara, que t’agradi un estil de música o un altre no diu res de tu. Malauradament, la música ha esdevingut un mer acompanyament de fons dins del totum revolutum que ens marquen els algoritmes i la intel·ligència artificial. En tot cas, ara, 2019, només m’atreviria a citar un parell de noms interessants del panorama sabadellenc: la joveníssima Lu Rois o els postadolescents 31FAM, punta de llança del trap català, amb el que això pot significar.
Recordo que fa uns anys, entrevistant Quimi Portet –des de ja reivindico que se’l nomeni sabadellenc adoptiu– vam començar a aprofundir en les raons per les quals una ciutat determinada és capaç de generar art i ser creativa. La seva anàlisi de Sabadell em va deixar de pedra. Més o menys, Portet em va dir això: “A Sabadell no teniu ni centre. Pràcticament no teniu res. Per això sou tan creatius i sempre esteu fent coses. A Vic, com que tenim la nostra plaça Major de tota la vida, ens passem el dia allà asseguts fent el vermut”. Tant de bo aquest pronòstic continuï vigent perquè encara seguim sense centre.
