[Per Marc Argemí, periodista]
El dia previ a les eleccions se n’ha dit, en la nostra democràcia, jornada de reflexió: representa que són les hores en les quals els votants acaben de decidir el sentit del seu vot. En el món anglosaxó i francòfon se’l coneix, en canvi, com silenci electoral (election silence): tot i que se suposa que també està pensat per facilitar que els votants reflexionin, posa l’accent en el silenci dels polítics, que no poden fer propaganda durant aquestes hores prèvies. Després de més d’un cicle electoral convivint amb Facebook i Twitter, de debò algú pensa que aquest silenci sigui possible, o que tal reflexió estigui garantida?
Les xarxes han alterat de tal manera el nostre consum d’informació política i de propaganda, que les provisions legals sobre aquestes dues accions –silenci i reflexió– són paper mullat. Les xarxes socials són com les navalles suïsses: tant hi trobes una tisora com un llevataps. És a dir, tant et serveix per comprar ulleres com per connectar-te amb el parent que està lluny com per passar l’estona. Una de les funcions que li donem és de mitjà de comunicació: la nostra comunitat –persones que seguim a Twitter o Instagram, o amics a Facebook– ens comparteixen allò que han trobat d’interessant, i és a això a què dediquem bona part del temps de lectura de notícies.
De forma imperceptible en el moment, però incontestable quan s’analitza en perspectiva, aquest nou criteri de selecció –llegir allò que les amistats de xarxes troben interessant– ha desplaçat el criteri que havia orientat tradicionalment el consum de notícies: llegir allò que algun mitjà de comunicació professional ha estimat que és el més rellevant. És més, com que posem like a les notícies que ens agraden, les xarxes ens van mostrant en primer lloc allò que s’hi assembla: acabem veient no tot el que els nostres amics comparteixen, sinó només allò que ens encaixa més.
O sigui, que si els mitjans, en principi, ens feien de finestra al món, les xarxes ens fan de mirall de les nostres preferències. Els primers eren, teòricament, mitjans de comunicació; mentre que les segones, en la pràctica, funcionen com a mitjans de confirmació. Per aquest motiu, la reflexió que se’ns proposa en el dia d’avui no es pot abordar de la mateixa manera que quan no hi havia xarxes socials. La reflexió no ha de ser només sobre quines possibilitats de vot tinc, sinó també i principalment, sobre quina és la informació que estic avaluant per decidir el vot: podem estar, sense adonar-nos, reflexionant només sobre una porció de dades ínfima, la que hem deixat que entri pel nostre timeline.
Per això, a aquesta jornada de reflexió se li podria dir jornada d’informació. Ara bé, sigui com sigui, tampoc està tan clar que la informació racionalitzada i reflexionada estigui a la base de la decisió. I més quan es tracta d’una decisió política com votar. Segurament seria el més sensat, però la realitat és que la reflexió que ordinàriament fem té en compte altres factors que no són racionals. Per exemple, la conformitat amb el grup social al qual es pertany. Hi ha qui planteja les eleccions com un Barça-Madrid, de manera que la reflexió, com a molt, pot tractar sobre anar o no anar al camp, seguir el partit o no seguir-lo, però un ni es planteja donar suport a l’equip contrari. Dit d’altra manera: bona part dels indecisos no ho són perquè dubtin entre tot el ventall de partits, sinó entre quedar-se a casa o votar als seus de tota la vida. O, com a molt, dubtar entre dues o màxim tres marques que en realitat són cosines germanes.
En aquest sentit, a aquesta jornada de reflexió se li podria dir jornada de decisió. Fet i fet, si calgués escollir dia, la jornada de reflexió seria més profitosa el dilluns posterior a les eleccions, a la llum dels resultats: allà veuríem que vivim en una societat més diversa que el nostre timeline de les xarxes socials. Afortunadament.
