[Per Marc Argemí, periodista]
Si els de llimona s’emboliquen amb groc, i els de maduixa amb vermell, per què els fabricants van escollir paper de color blau per embolicar els Sugus de pinya? Fa uns anys, uns periodistes d’El País van preguntar-ho al propietari de la marca, i la resposta va ser que no podien triar cap dels colors que té la pinya: el groc ja estava triat pel Sugus de llimona, i el marró evocava la xocolata, i els inventors
–en l’origen, Suchard– precisament el que volien era diversificar el seu catàleg de producte, que era essencialment xocolata.
El blau potser podia despertar interrogants, però no confondria amb altres sabors. Hi ha imitadors de Sugus que han arribat a destinar el blau al sabor cola: ben pensat, el gust de cola –que ningú sap exactament què és– se sol relacionar amb una beguda de color negre vermellós que va etiquetada de vermell… però el vermell ja està triat pel caramel de sabor maduixa. I la nou de cola, que és l’ingredient que originàriament –en una part petita– contribueix a aquest sabor, és de color marró. I el marró, en efecte, sona a xocolata.
Sigui com sigui, el blau és el color d’embolicar que no té cap relació amb la realitat del que embolica, però que per als consumidors ja ens va bé que sigui així. I, al capdavall, un Sugus és un Sugus, s’emboliqui com s’emboliqui.
En efecte, de vegades fem associacions entre embolcalls i allò que s’embolica, arbitràries però que funcionen. Aquesta mena de mecanisme, que ens facilita microdecisions quotidianes, s’aplica a molts altres àmbits, i serveix no només per evitar confusions, sinó per vendre més o per vendre car. Un exemple: aneu, si voleu, a un concessionari del grup Volkswagen i que us obrin el capó i us mostrin el motor d’un Skoda Fabia, un Volswagen Polo i d’un Seat Ibiza. Tenen el mateix motor i unes prestacions idèntiques en alguns models. Però la carrosseria, és a dir l’embolcall, és diferent, i els tres preus també són diferents. Aquestes petites diferències acaben per tenir conseqüències també en els volums de vendes: de gener a abril s’han venut al conjunt de l’Estat 9.086 Ibizas, 8.191 Polos, i només 3.397 Fabias.
Els embolcalls ens donen pistes i ens influeixen en la compra, encara que el que hi hagi dins sigui, si fa no fa, molt semblant al del costat, o fins i tot no tingui res a veure amb el que semblava que indicava l’embolcall.
Tot plegat ve a propòsit de les eleccions municipals i les europees. Les europees són com el Sugus blau: no ens acabem de fer càrrec de què es vota, encara que sigui tant o més decisiu que les que sí que sentim més a prop, com les del Parlament o del Congrés. I les municipals s’assemblen a l’Skoda Fabia. Sí: no hi ha tanta diferència respecte a les altres eleccions –al capdavall, escollim els nostres representants per tal que administrin els quartos de tots i organitzin la cosa pública– però, per algun motiu, tenen molt menys glamur.
És a dir, que a Sabadell la participació en les últimes europees va ser del 48,4% del cens, i a les últimes municipals, del 55,1%: un enorme contrast amb el 83% registrat a les eleccions al Parlament i el 78,9% registrat fa només uns dies, als comicis espanyols.
Però si analitzem les prestacions dels vots que podem donar diumenge 26 de maig, valen tant o més la pena que els altres vots. De fet, darrere l’embolcall “municipals” i “europees” d’aquestes paperetes s’amaga el mateix que a les que vam dipositar a les urnes fa no res: la sobirania popular.
