El professor de Comportament polític de la Universitat de Barcelona Gabriel Casellato i Escolà analitza pel D.S. les perspectives electorals d’aquestes eleccions municipals.
Volatilitat electoral i fragmentació del sistema de partits
A les anteriors eleccions municipals, les sis primeres forces polítiques del consistori sabadellenc van quedar separades per poc menys de 3.000 vots. El partit guanyador va superar el segon per 339 vots (un exigu 0,22% del cens electoral), mentre que la vara d’alcalde va acabar a les mans del cap de llista del tercer partit més votat, i a partir de mitja legislatura, del quart. En una ciutat que ens tenia acostumats a produir sòlides majories i lideratges indiscutits, les municipals del 2015 van ser clarament anòmales.
De fet, la ciència política ens ensenya que en situacions de fort desgast de l’equip de govern (per exemple, per un escàndol de corrupció com el cas Mercuri), els ciutadans identificats amb aquest partit poden respondre a la situació de desgast emetent quantitats significatives de “vots desviats”. És a dir, votant temporalment a favor d’altres forces polítiques per obligar el propi partit a renovar-se. Aquí, la paraula temporalment és clau: quan parlem de vot desviat, entenem que quan la tempesta amaini, els electors tornaran al seu “vot normal”.
Les eleccions municipals de l’any 2015 van ser unes “eleccions desviades”? L’alternativa és doble: que fossin el trànsit a una nova hegemonia, o que “l’anomalia” hagi arribat per quedar-se…
Amb l’esperança d’aportar una mica de llum a aquestes i a d’altres qüestions, avui encetem una sèrie d’articles que es proposen analitzar la sèrie històrica de les eleccions municipals i l’últim cicle electoral a partir de la mirada de la ciència política i l’anàlisi electoral. No espereu respostes (no hi ha cap enquesta), però sí unes quantes preguntes més.
La fragmentació es multiplica
La ciència política utilitza diferents conceptes i indicadors per a sistematitzar l’estudi dels sistemes de partits. En aquest article analitzarem la sèrie històrica de les eleccions municipals a Sabadell, i per a fer-ho centrarem la mirada en els conceptes de fragmentació i volatilitat.
D’entrada, la fragmentació. Com ha evolucionat el grau de fragmentació del sistema de partits a Sabadell? Aquesta pregunta és important, ja que no és el mateix governar amb majoria absoluta que mitjançant coalicions quadripartites, com tampoc no és mateix haver-se de mesurar amb un cap de l’oposició afermat que amb dos o tres opositors que competeixen entre ells per a desmuntar l’acció de govern.
El grau de fragmentació d’un sistema de partits s’acostuma a estudiar a través d’un indicador anomenat nombre efectiu de partits (NEP). La funció d’aquest indicador és la d’identificar quants “partits de força equivalent” existeixen en un mateix sistema. Per exemple, després de les eleccions generals del 2011, quan els dos grans partits d’àmbit estatal concentraven el 85% dels diputats del Congrés i onze petits partits més es repartien els escons sobrants, el càlcul d’aquest indicador donava un NEP de 2,78. Per contra, després del 28 d’abril, la fragmentació dels blocs principals ha incrementat el NEP fins a 5,29, el valor més elevat des de la Transició.
A Sabadell, el NEP del consistori municipal va experimentar poques variacions durant les nou primeres legislatures. A les eleccions municipals del 1979, la ciutadania va definir un sistema de partits constituït per un partit clarament majoritari (PSUC), dos partits mitjans (PSC i CIU) i una petita representació de la UCD: el NEP era de 2,85. Posteriorment, aquest indicador es va reduir, estabilitzant-se per sota de 2,5 durant tota l’era Farrés. El 1999, la reordenació del sistema de partits provocarà un increment del NEP a 3,5, que romandrà el valor màxim assolit en període socialista.
En resum, al llarg de trenta-sis anys, el NEP del consistori sabadellenc es manté globalment baix. El sistema de partits presenta un clar partit dominant (abans el PSUC, després el PSC) i un reduït conjunt de forces minoritàries que sustenten el govern municipal o fan oposició.
Fins el 2015, quan aquest indicador explota literalment i assoleix un valor de 8, una xifra excepcionalment elevada si tenim en compte que el consistori sols té 27 membres. Per posar-ho en perspectiva, pensem que el NEP de Sabadell és similar al del Parlament holandès, que és el més fragmentat d’Europa!
La volatilitat també s’enlaira
En segon lloc, la volatilitat electoral. Quan fem anàlisi electoral, entenem per volatilitat el grau de canvi que es dóna en el percentatge de vot dels partits entre dues eleccions consecutives. Per exemple, si els partits mantinguessin el mateix percentatge de vots, el valor de l´índex de Pedersen (la nostra mesura de volatilitat electoral) seria 0, mentre que si tots els partits desapareguessin i fossin reemplaçats per partits nous, el valor d’aquest indicador seria 100.
Per tant, la volatilitat electoral ens dóna una certa idea del grau de fidelitat de la ciutadania vers el sistema de partits. Alts valors de volatilitat indiquen que molts electors estan canviant de partit entre dues eleccions, mentre que les baixes volatilitats ens parlen de continuïtat i estabilitat.
A Sabadell, la volatilitat electoral va ser del 13,56% entre les dues primeres eleccions municipals. Al llarg de les següents legislatures, la volatilitat es va mantenir fortament comprimida, baixant fins al 3,74% el 1991: aquell any, el nombre de persones que van canviar de partit respecte de les eleccions anteriors fou gairebé irrisori. Com és d’esperar, la volatilitat va augmentar amb el canvi de majoria (la ciutadania modifica el seu vot) i va seguir in crescendo fins assolir el 26,19% el 2003. De fet, aquell any l’alcalde Bustos obtingué el seu màxim suport popular (48,6%), invertint així l’anterior equilibri de forces amb els hereus de Toni Farrés (ICV obtingué llavors el 10,75% dels vots vàlids, el seu mínim històric en unes eleccions municipals).
Les dues eleccions següents van ser eleccions de consolidació, com ens indica l’evolució de la volatilitat electoral, que es va seguir comprimint fins al 6,45% el 2011.
Fins el 2015, quan rebota dràsticament i assoleix un 34,56%, el valor més elevat de la sèrie històrica!
En definitiva, a Sabadell s’observa que la volatilitat electoral i la fragmentació del sistema de partits segueixen tendències relativament paral·leles: un llarg període d’estabilitat, amb pics d’intensitat mitjana durant el relleu de Farrés per Bustos, i un dràstic increment de llurs valors a les eleccions municipals del 2015.
Ara bé, com s’han expressat aquestes tendències en els diferents blocs de partits que composen el sistema sabadellenc? Quina ha estat la intrahistòria de tot plegat? Breument, indiquem dues tendències generals. Per una banda, l’equilibri entre el centre-esquerra i el centre-dreta s’ha mantingut globalment estable (fins i tot a les eleccions anòmales del 2015). Així, si el centre-esquerra sumava el 68,92% dels vots el 1979, avui representa el 65,17% del total. Ergo, la volatilitat es dóna principalment entre partits de plantejaments ideològics similars, provocant que l’increment electoral d’un cert partit pugui tenir un efecte negatiu en els partits que li són ideològicament propers. Per exemple, ens podem preguntar com podria acabar la representació del PP si C’s puja i VOX obté un nombre de vots similar al que ha obtingut recentment.
Per altra banda, els partits independentistes (CIU, ERC, la CUP i llurs respectives coalicions i transformacions) han augmentat notablement el seu grau de suport, passant del 21,39% el 1979, al 27,26% el 2011 i al 41,21% el 2015. Per tant, semblaria que aquella tendència que es dóna a nivell autonòmic (el que guanya un ho perd l’altre) no s’estaria donant a nivell municipal (sempre i quan no hagin assolit conjuntament llur sostre de vidre al llarg de l’últim cicle electoral).
En conclusió, la volatilitat electoral i la fragmentació del sistema de partits acostumen a alternar moments de forta intensitat (quan els electors modifiquen el seu de vot i emergeixen alternatives partisanes) amb períodes de major moderació que ens indiquen dinàmiques d’assentament del sistema.
Ara bé, en quina d’aquestes situacions ens trobem actualment? Pensem que els sistema està en fase de consolidació (de retorn a la normalitat, o cap a noves hegemonies) o bé ens imaginem que la fragmentació i la volatilitat han arribat per quedar-se? L’estudi de l’últim cicle electoral potser ens pot donar alguna pista al respecte…
Volatilitat partisana i altres tendències del cicle electoral
