[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
La campanya de la declaració de la renda és una època de l’any que, malgrat el cansament acumulat, visc amb una certa màgia. Em fascina com es poden arribar a establir vincles de confiança i sinceritat considerables amb clients que només veig una vegada a l’any. Per força, hi deu contribuir el fet que m’hagin d’explicar aspectes molt íntims de les seves vides. Jo els dic, de broma, que a mi m’ho han d’explicar tot, excepte si tenen o no amants perquè això, de moment, no desgrava.
He de confessar que em resulta especialment interessant conversar amb aquells clients que es troben a l’última etapa de la seva vida professional i que, per tant, tenen una visió panoràmica d’aquest recorregut vital. Molts d’ells, a part dels seus documents, també em duen els de les rendes dels seus fills. I, aleshores, la comparació generacional esdevé indefectible: els fills, malgrat haver cursat estudis de postgrau, dominar diversos idiomes i tenir competències tecnològiques avançades, perceben unes retribucions que, en molts casos, no arriben ni a una tercera part de les dels seus predecessors.
Els clients amb qui converso viuen aquest diferencial salarial amb una tristesa resignada. En certa manera, s’acosten a la jubilació amb la sensació que, amb ells, se’n va una manera de viure. Poder pagar el pis en pocs anys, aventurar-se amb la compra d’una segona residència a la Costa Brava o a la Cerdanya, fer un racó per a l’endemà… són conceptes que han sigut habituals per a ells i que, per als seus fills, sonen a ciència-ficció.
Evidentment, aquest empobriment generacional també té un fort impacte en la recaptació tributària. Com que l’impost sobre la renda és progressiu, un contribuent que cobra 60.000 euros l’any paga una quota tributària molt superior a tres que en perceben 20.000 cadascun. Crec que no cal un supercomputador com el que instal·laran al barri marítim per adonar-se que els números no acaben de quadrar.
Quan m’acomiado d’aquests clients fins a l’any que ve, intento reconfortar-los amb la convicció que la joventut ho pot tot i que els seus fills estan trobant la manera de ser feliços en el nou paradigma a través de nous valors. Dins meu, però, ressonen les paraules de Macron de dimarts a Ginebra sobre el risc que tots aquests desequilibris acabin desembocant en el pitjor dels escenaris.
