Allargar la vida més enllà del concepte de vellesa, el somni de la humanitat, ha esdevingut un maldecap per una societat que incrementa la seva població major de 65 anys al mateix temps que, governs i administracions comencen a reduir les prestacions socials per a la gent gran i es dilata l’edat de la jubilació. Sabadell no és un cas a part en aquest context.
Un sistema de teleassistència, residències amb preus desorbitats per una butxaca mitjana, atenció i serveis domiciliaris… Les opcions per atendre la gent gran són variades, però optar per una d’elles és difícil. Almenys així ho consideren les diferents persones entrevistades pel D.S. i que han escollit els diversos camins exposats.
El doctor Sebastián Gallardo, director de la residència Albada, alerta sobre l’efecte de la soledat en persones “cada cop més joves”. Segons ell, en els homes aquest efecte “comença afectar a partir dels 40 anys”. En les dones, però, “s’endarrereix fins els 50 anys, perquè solen tenir més recursos per combatre la soledat”, explica. No obstant, considera que “en cap cas es pot culpabilitzar a les famílies” i explica que “és molt difícil conciliar la vida familiar fent-se càrrec de persones grans”. Vet aquí la importància de les residències.
Un dels residents de Sabadell Gent Gran passejant pel jardí de les instal·lacions / VICTÒRIA ROVIRA
La residència
“Inscriure a un familiar a una residència implica un gran exercici de maduresa mental” coincideixen Montse Reus, Maria Forn i en Joaquim Francisco, tres persones que van decidir internar els seus familiars per atendre els seus menesters. “L’entorn et qüestiona com a fill”, explica Francisco, referint-se als “prejudicis” que hi ha amb aquests equipaments.
A més d’això, el preu no és assequible per tothom: una plaça en una residència a Catalunya té un preu mitjà de 1.984,25 euros mensuals, segons l’últim informe de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA).
Totes tres famílies van tenir problemes a l’hora d’assumir el cost de la residència. “Ni ajudes, ni subvencions, ni accés a una plaça pública” critica en Joaquim. En el cas de Forn, entre els seus dos germans i ell han de reunir mensualment els “gairebé dos mil euros” que costa la plaça.
Teleassistència
Amb connexió telefònica, l’aparell adeqüat i un botó vermell que porta a mode de penjoll, la Covadonga Íñíguez diu sentir-se més segura que mai. Es tracta del servei de teleassistència, una solució que han adoptat 5.000 sabadellencs per combatre els riscos de viure en soledat.
“És molt pràctic, he caigut a la dutxa un parell de cops i prement el botó, de seguida han avisat a una ambulància i a la meva filla”, exposa la usuària. En el seu cas, compta amb l’ajuda d’una cuidadora per hores, que ha pogut costejar gràcies a la llei de la dependència.
Hi ha d’altres persones, però, que no han corregut la mateixa sort. J.Garcia n’és l’exemple, un home a qui se li va denegar aquest ajut i va haver de buscar altres vies. Garcia és d’una de les 75 persones –principalment gent gran– que rep àpats a domicili, un servei que gestiona l’Ajuntament de Sabadell. L’usuari creu que és “un servei molt eficient” i es mostra satisfet.
Sabadell Gent Gran, un model assistèncial amb un servei únic
