MIQUEL ÀNGEL LUQUE

Coses que no vaig piular mai

Tinc la teoria que es pot saber més d’algú a Twitter per aquells tuits que ha pensat i no ha escrit que pels que ha acabat publicant. Amb una mica d’humor, aquesta reflexió podria ser el guió 4.0 d’una pel·lícula d’Isabel Coixet de l’estil Coses que no et vaig dir mai. Això sí, canviant les gravacions en cintes de vídeo per publicacions a les xarxes. Però és cert, a Twitter ens exposem molt i sovint ho fem sense ser conscients de les repercussions que pot tenir. Potser per això la meva activitat en aquesta plataforma ha anat decreixent d’una forma natural.

Fa uns mesos, en la tranquil·litat de la nit, vaig fer una piulada. Em feia il·lusió destacar la bona tasca d’un company al Diari de Sabadell. Uns minuts més tard, rebia un WhatsApp d’un altre company alertant que allò que havia escrit es podria malinterpretar dins del sector periodístic de la ciutat. No m’ho vaig pensar. Eliminat. Era la primera piulada que esborrava des del maig del 2011, quan em vaig crear el perfil. Però he de reconèixer que en el meu cap he escrit molts tuits que s’han quedat només en pensaments o en paraules esborrades.

Per què aquesta contenció? He vist casos molt de prop de persones que han estat públicament assenyalades per un tuit desafortunat o malinterpretat. Per sort, jo només vaig tenir una mala experiència. Va ser un cas surrealista. Vaig ser crític amb jugadors de l’equip de futbol amb qui simpatitzo. El sector de seguidors més fanàtics em van bombardejar a missatges. El més divertit és que m’acusaven de ser del rival. No vaig ni intentar respondre’ls.

He parlat sovint amb els experts dels Mossos d’Esquadra en xarxes socials i quan m’expliquen què diuen a les xerrades per a adolescents, indiquen que el més important és fer entendre’ls que tot allò que facin a Internet deixa rastre. Aquesta empremta els acompanyarà tota la vida. Vist des d’aquest punt de vista, em faig una pregunta: Com podré dir a les meves filles que no ho poden penjar tot a les xarxes? I després elles podran revisar el meu historial de Twitter i veure com he vomitat algun escrit sense pensar en les conseqüències carregant contra alguna persona o algun fet. No penso abandonar aquesta xarxa perquè m’agrada. Sé que algú em podria dir que no actuo amb llibertat a Twitter, però n’hi ha?

Comentaris
To Top