Vint-i-sis històries personals revelen l’embrió de Ca n’Oriac, un barri fonamentalment obrer i lluitador, habitat sobretot per població d’origen murcià, extremeny i andalús que va arribar a Sabadell en cerca d’un futur digne.
El projecte del documental Ca n’Oriac, crònica històrica del barri, que es va presentar ahir dimecres al bar Tío Antonio, el primer bar del barri, recull en un extraordinari esforç els relats que dibuixen el repàs històric de la formació del barri, sota la direcció del periodista Xavier Rosell, la realització de Santiago Fletcher, i Paco Vilches com a guionista. L’obra, que ara es troba en fase d’edició, s’emetrà a principis del 2020.
Una part de l’actual ronda de Navacerrada, el 1976 / CEDIDA (A.V. CA N’ORIAC)
“Aquí acaba Sabadell i comença la ciutat sense llei” és el primer cartell que recorda R.F. quan va arribar al barri de ben jove, i evidenciava la manca de serveis bàsics i equipaments que patia Ca n’Oriac. És un dels testimonis del documental, que repassa el traçat dels primers carrers, la lluita per la pavimentació i l’enllumenat públic.
Asfaltat carrer Berguedà el 1981 / AV CA N’ORIAC
Loli Cebreiro, actual presidenta de l’associació de veïns, recorda que al carrer Vallespir es van crear els primers habitatges, “per anomenar-ho d’alguna forma”, matisa. El barri, en essència, era d’autoconstrucció i, per tant, la seva fisonomia estava principalment marcada per les cases baixes.
Teixit associatiu
“Ca n’Oriac, més que un barri, és una petita ciutat amb 40.000 habitants”, explica el director del documental. I com si es tractés d’una ciutat independent, té en origen els seus propis dinamismes i una activitat que l’identifica: un comerç potent, un moviment esportiu sòlid, un teixit cultural amb identitat pròpia i “un esperit de lluita inqüestionable”, considera la sociòloga i experta en moviments veïnals Joana M. Barull.
“És una zona viva, amb esperit de lluita. Recordo que quan sorgia algun projecte, la majoria tenien arrel al nostre barri, la iniciativa forma part del nostre ADN”, recorda Pedro López, històric de Ca n’Oriac i actiu dins el moviment veïnal.
El Ca n’Oriac reivindicatiu
Aquest barri del nord ha articulat la lluita veïnal i obrera de la ciutat, ha estat la punta de llança i l’escenari del moviment a Sabadell, recorden els veïns que van orquestrar en el seu moment aquesta organització. Hi coincideixen Cebreiro i Ricard Martínez, tècnic del Centre d’Història de la UAB, que expliquen que durant els primers anys de vida de l’associació de veïns, les seves tasques eren primordialment assistencials i de gestió: tramitar la construcció del sistema de clavegueram o fer d’actor per a la dinamització de la cultura, per exemple. Calia també donar resposta al dèficit d’habitatges i centres escolars, la manca de pavimentació dels carrers, l’absència d’aigua corrent i equipaments com centres d’atenció primària (CAP), o l’insuficient servei de transport públic.
L’agrupació veïnal del barri es va crear el 1964. I es va anomenar agrupació perquè el mot associació “era massa subversiu”, diu Loli Cebreiro. Fins aleshores, l’Hermandad de Nuestra Señora La Virgen de la Fuensanta s’encarregava de suplir petites necessitats que sorgien al barri, “però en cap cas tenia un caràcter reivindicatiu”, anota Vilches, autor del guió del documental.
Un cop ja creada l’agrupació, cap a principis de l’any 1970 –encara sota el paraigua franquista–, l’organització adopta un caràcter més reivindicatiu, que ve acompanyat de mesures de pressió al poder. “L’entitat veïnal es va convertir en la principal eina de lluita”, exposa Martínez, i “el fet d’aconseguir les fites proposades esperona els ciutadans”, afegeix Barull. Aquests anys van contribuir a la creació d’una identitat obrera i de barri molt potent, explica.
Sobre el fang
Ja fa més de 50 anys, però les persones més grans del barri encara ho recorden nítidament: fang fins al turmell quan plovia, pols i deixadesa absoluta de l’espai públic. El conflicte per la pavimentació i l’asfaltat dels carrers, que no estaven urbanitzats, va ser la lluita definidora del barri i la primera gran victòria veïnal. El ple municipal de finals del 1969 aprova la primera fase de la pavimentació. Un any més tard, el desembre del 1970, els afectats reben una comunicació de pagament immediat de l’obra: les contribucions dels veïns havien de cobrir el 100% de la inversió.
A altres barris, però, l’Ajuntament havia assumit fins a un 30% de les obres d’aquest tipus. És aleshores quan el veïnat inicia la seva primera batalla guanyada per reivindicar aquesta subvenció, al·legant les evidents necessitats del barri i la “debilitat” econòmica dels habitants. “L’estira-i-arronsa entre el poder local i els afectats va allargar-se fins a l’abril, però els veïns van aconseguir que l’Ajuntament, després de diverses promeses i intents de suavitzar l’import, reculés i acceptés aportar el 30%”, recorda l’historiador.
Ca n’Oriac ha canviat en forma, però no en essència: les necessitats han evolucionat i també les prioritats, però l’espurna reivindicativa dels seus ciutadans continua tan viva com sempre, manifesten orgullosos els veïns.
