No tenen cap ajuda. Molts subsisteixen amb la jubilació dels seus pares o amb l’ajuda dels fills, amb prou feines poden pagar les factures a final de mes i han de recórrer a la beneficència. Són els aturats invisibles: 5.884 sabadellencs que no tenen feina ni reben cap prestació econòmica.
En els darrers anys, l’atur s’ha mogut en dues aigües: mentre que centenars de persones han recuperat la feina i l’ocupació ha tornat a quotes precrisi, desenes de desocupats s’han estancat fins al punt de perdre qualsevol tipus d’ajuda social. Tant és així que, segons les dades de l’Observatori del Vallès Occidental, els aturats sense prestació representen –amb les dades de tancament del 2018– el 47,1% dels desocupats sabadellencs. Fa una dècada, eren només el 20,1% del total i en termes absoluts, eren la meitat: 2.823 persones.
Amb les darreres dades provisionals, de juny del 2019, Sabadell es troba a la cua dels municipis de la seva àrea d’influència amb un índex de desocupats més baix –el 57% rep ajudes–. D’aquesta manera, la capital vallesana se situa per sota de la mitjana comarcal (58%) i lluny de poblacions de referència, com Sant Cugat del Vallès, amb un 70% d’aturats amb prestació. Així i tot, Sabadell segueix per sobre de Terrassa (54%) en aquest àmbit.
MAPA: Segons l’Observatori del Vallès, el juny, un 57% dels aturats rebien prestació a Sabadell (4 punts percentuals per sobre que a finals del 2018). Una xifra provisional que haurà de revisar-se a finals d’any.
Els parats de llarga durada
L’absència d’ajudes econòmiques té a veure amb la irrupció d’un nou tipus d’aturat, segons les entitats socials –com Creu Roja– i els sindicats. Alerten de l’aparició d’un aturat “crònic”: aquella persona que fa més d’un any que està a l’atur i que no té expectatives de sortir-ne. Al tancament d’aquest estiu, 5.035 persones feia més de 12 mesos que estaven inscrites a les llistes de l’atur –quatre de cada deu desocupats a Sabadell–. Tots ells (i elles, perquè són més dones que homes) són considerats un col·lectiu en risc d’exclusió social. Responen a un perfil concret, segons les dades de l’Observatori de l’Economia Local: persones de més de 45 anys, amb baixa formació i amb experiència al sector serveis.
Davant de l’absència de feina, hi ha molts passos previs abans de quedar sense recursos. Els parats poden recórrer primer a una pensió contributiva i un cop s’esgota –després de dos anys com a màxim– la sortida és la renda activa d’inserció (RAI). Una partida de 430 euros mensuals que s’allarga onze mesos. Acabada aquesta fase, l’única alternativa és una ajuda assistencial, com la que cobra José Sánchez, un veí de les Termes, que coincideix amb la definició de parat de llarga durada: té 53 anys, extreballador del sector de la construcció i fa més d’una dècada que no té feina. “Amb això no m’arriba, però com que no em truquen d’enlloc haig de fer feines pel meu compte, perquè les factures segueixen arribant cada mes”, lamenta.
Com el José, la Roser, de l’Eixample, també viu d’una prestació assistencial. Havia treballat en una residència i fa tres anys es va quedar sense feina. Aleshores tenia 50 anys i només tenia atur per a quatre mesos. Els 430 euros li serviran de pensió fins a la seva jubilació. “Durant molt temps vaig enviar currículums i no em trucaven”, exposa. Es troba en una disjuntiva: és molt jove per jubilar-se però massa gran per trobar una nova feina amb què tancar la seva vida laboral.
Renovar-se o morir
L’escalada de desocupats sense prestació alerta tots els agents socials: entitats socials, empresariat i sindicats coincideixen que aquest és encara un problema sense resoldre. En les solucions, però, no es va a l’una. Des del Gremi de Fabricants i CIESC, la seva secretària general, Núria Aymerich, considera que “reformar” les persones amb formació és cabdal per trobar una sortida. Es tracta, com diu la dita, de “renovar-se o morir”.
“L’empresari té interès a donar una nova sortida a les persones que no tenen feina”, assenyala Aymerich, que considera la reconversió tan necessària com altres mesures, com els ajuts econòmics i la col·laboració publicoprivada per a la reinserció laboral –que a Sabadell ja fa any i mig que està en marxa–.
Segons els sindicats, però, segueix sent un problema social que es calcula amb ingressos i despeses. El secretari general de CCOO del Vallès Occidental i de la Catalunya Central, Enrique Rodríguez, denuncia retallades en les prestacions d’atur, lamenta la lentitud en la posada en marxa de la renda mínima garantida, una prestació universal prevista pel Govern de la Generalitat.
Rodríguez, però, ja no es queda només amb els desocupats i afronta el problema de la nova ocupació. “Hi ha una onada de feina precària que afecta sobretot dones, joves i persones de més de 45 anys”, exposa el cap sindical.
Les darreres dades disponibles de l’OEL, d’agost del 2019, ho tornen a mostrar: el 87% dels contractes nous després de l’estiu eren temporals i només el 28% dels acords laborals anaven a nom d’una persona de menys de 24 anys. Tenint en compte les xifres, amb milers de sabadellencs implicats, encara queda feina per fer. Mai millor dit.
