Un raig de colors s’escolà en la llarga nit de la postguerra espanyola. El que il·lustrava les portades dels coneguts com bolsilibros, un llibre de butxaca de preu barat que es comprava als quioscos. Allò que avui en dia es considera, amb la vista enrere, com a “literatura popular”. I de masses. No debades, els llibres de l’editorial Bruguera van ser els best sellers dels anys 50, 60 i 70 a l’Estat. I precisament per mantenir viva la seva memòria, l’Espai Cultura de la Fundació 1859 Caixa Sabadell inaugurà demà a les 19 hores l’exposició “La v(i)da de la butxaca. La gran aventura dels ‘bolsilibros’ de la Bruguera (1946-1986)”.
Una presentació que comptarà amb la participació de Joaquim Noguero, comissari de la mostra; i el sabadellenc Salvador Fabà, qui va il·lustrar les portades dels bolsilibros de Bruguera des de 1962 fins a 1986 (any en que l’editorial tancà). Tot i que Fabà no té comptabilitzat el nombre exacte de portades que va dibuixar, la xifra s’aproxima a les 2.000. “Pràcticament en feia dues a la setmana”, explica Fabà, que versaven temàtiques que li encarregaven ad hoc o que senzillament se li acudien i després l’editorial decidia a quin text assignar-la. El procés creatiu d’un portadista, explica Fabà, passava primer per documentar-se, fet pel qual recorria a observar les cèlebres ‘fotos de cinema’. Una vegada tenia clara l’estètica que utilitzaria, demanava amics i familiars (especialment els fills) que fessin de model per reproduir l’escena i immortalitzar-la en una fotografia, que finalment li servien de base per les seves il·lustracions.
“Són el retrat sociològic d’una època”
El director de la Fundació 1859 Caixa Sabadell, Joan Carles Sunyer, destaca que el bolsilibro va ser un agent “de socialització i alfabetització”, ja que el seu preu (4 pessetes, un duro… i així progressivament) el feia assequible per les classes empobrides de la postguerra. “El paper era molt prim i s’intentava ficar el màxim de text a cada pàgina, per tal que sortís el més barat possible”, afegeix Sunyer. Sense dubte, la importància històrica d’aquest format de llibres està fora de dubtes. “Són el retrat sociològic d’una època”, explica el comissari de l’exposició, Joaquim Noguero. “Els soldats les llegien en les guàrdies nocturnes, les àvies quan guardaven la canalla…”, explica Noguero, citant fins i tot la seva família: “La meva àvia llegia molt de western, no pas romàntica”.
Quan ell va tenir edat d’iniciar-se en aquestes lectures, va començar per les policíaques. Tot i així, després es va passar a les d’arts marcials, que naixen justament als anys 70. El seu caràcter popular és tan evident que a València la gent llegia els bolsilibros movent els llavis, segons rememorava fa uns anys el llibreter i aficionat de la novel·la negra Paco Camarasa. Al seu torn, Vicenç Pagès va dir que, per la seva generació, “l’enfonsament de la Bruguera va ser més traumàtica que la caiguda del mur de Berlín”.
Sense dubte, les portades són el punt fort de l’exposició. Ara bé, darrere la portada hi esperava una emocionant narració d’autors tan cèlebres com Curtis Garland, Lou Carrigan, Vic Logan, etc. Una colla d’autors que van signar amb pseudònims, però que realment eren escriptors catalans i espanyols. “Jo em creia que eren estrangers”, diu Noguera, “però el que passava realment és que l’editorial deia que era més creïble que els noms fossin anglòfons perquè les narracions sempre estaven ambientades a Manhattan i països llunyans”. Qui s’amaga, doncs, rere cada malnom? Curtis Garland no és un altre que Juan Gallardo. “Els best-sellers d’aeroport d’avui en dia són infinitament inferiors en qualitat que les novel·les de Curtis Garland”, defensa amb vehemència el comissari Joaquim Noguero. Gallardo compaginava la tasca d’escriptor popular amb la d’actor en la companyia d’Alejandro Ulloa. “Fins i tot escrivia durant les actuacions, quan entre acte i acte esperava als camerinos. Fins que un dia la direcció li va dir que ho deixés, perquè el teclejat se sentia des del pati butaques”.
I Silver Kane? Doncs Francisco González Ledesma, reconegut escriptor barceloní i pare del periodista Enric González. “Diu una anècdota que el barri on vivia Ledesma va quedar sense llum una nit, de forma que va pujar al terrat i va seguir escrivint a la llum de la lluna, perquè la novel·la havia d’entrar a impremta l’endemà a primera hora i no tenia més temps”. Tampoc falta Corín Tellado, qui va superar la censura fent referències molt vagues a cert erotisme. Tant és així que l’han arribat a descriure com una “pornògrafa intel·lectual”.
Són pinzellades d”una època ja desapareguda. Però que els més joves poden descobrir gràcies a aquesta l’exposició. I els més adults rememorar.
