[Per Marta Farrés, alcaldessa de Sabadell]
“Illes dins un riu, això és el que som, ningú més en mig”, canta Tomeu Penya en aquella cançó que molts de nosaltres hem taral·lejat centenars de vegades. He recordat aquesta frase perquè és una imatge molt apropiada per visualitzar com són les nostres ciutats: illes tan properes que moltes vegades estem a tocar, unides per rius com el Ripoll, el Besòs o el Llobregat. Illes unides també per l’aire que respirem, que no entén de límits geogràfics ni de fronteres administratives i que malauradament no té la qualitat que voldríem. Sabadell i 11 municipis més del Vallès Occidental estem dins de la zona de protecció especial de l’ambient atmosfèric perquè superem els nivells de contaminació en diòxid de nitrogen (NO2) i partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 micres (PM10).
La contaminació atmosfèrica és una de les causes més grans de mort a escala mundial. I la qualitat de l’aire està lluny, molt lluny, de ser la idònia a bona part de les ciutats. La pol·lució ha esdevingut els darrers anys una qüestió no només cabdal, sinó vital, en què cal que tots i totes –cadascú des de les seves possibilitats i responsabilitats– hi posem de part nostra. Ens hi va la vida, la salut i l’herència que deixarem als nostres fills i filles.
La gestió de la qualitat de l’aire és un problema d’àmbit global, en què les ciutats tenim molt a dir perquè tot el que no passa pels municipis no té èxit. Les ciutats som un veritable motor de canvi en molts aspectes i hem de ser capaces d’impulsar millores davant la situació d’emergència global. Però no podem fer-ho de manera individual, no hi ha muralles per aturar l’aire que passa d’una població a l’altra. No ens queda cap més camí que actuar coordinadament i de manera conjunta.
Us en poso un exemple: d’entrada podem considerar una gran notícia el fet que a partir del gener de l’any que ve Barcelona tingui una Zona de Baixes Emissions. Una manera de restringir que vehicles contaminants hi accedeixin i embrutin l’aire. Una mesura positiva, però que també cal mirar amb perspectiva. Perquè potser els vehicles no podran entrar-hi, però sí sortir de la ciutat o bé quedar-s’hi a les portes, amb la qual cosa, municipis de l’entorn, com els del Vallès Occidental, acabarem rebent tota aquesta pressió.
Per això proposo buscar un paraigua perquè els municipis de la primera i segona corona metropolitana trobem solucions conjuntes. El que pot ser molt bo per a un territori concret pot repercutir negativament al del costat i cal analitzar-ho, valorar-ho i posar-hi solucions.
Les solucions hauran de ser conjuntes, amb instruments i recursos per fer-les possibles. Cal inversió en transport públic, en infraestructures i en tots aquells mitjans que facilitin que la ciutadania pugui contribuir realment a la millora de la qualitat de l’aire.
Des de la nostra ciutat hem posat fil a l’agulla i treballem intensament des de diversos fronts: estem renovant els autobusos de transport urbà amb vehicles híbrids, volem potenciar la xarxa de transport públic, l’ús de la bicicleta i la mobilitat activa. Incorporarem totes aquelles iniciatives que ens permetin lluitar contra l’emergència climàtica.
Sabadell va ser a l’avantguarda de la revolució industrial i ha estat pioner en moltes ocasions al llarg de la història. També vol ser capdavanter en la revolució ambiental. I ho volem fer avançant dia a dia per un Sabadell cada cop més sostenible on viure-hi millor.
Nota de l’editor: El D.S. obre les seves pàgines a les opinions dels grups municipals amb representació a l’Ajuntament, que es publicaran segons ordre d’arribada i de forma equitativa.
