“He tingut la sort de poder congeniar les meves dues aficions”. Amb aquesta sinceritat i amb una especial estima pels temps viscuts entre circuits, trams i carreteres de terra, Jaume Marco (febrer, 1960) recorda l’etapa que l’ha gratificat més com a professional.
Nascut al bell mig del barri de la Creu Alta, entre els carrers de Sant Miquel i Montllor i Pujal, des de jove ja mirava la vida a través del visor de la càmera –Canonet 28– que el seu avi Ricard li va regalar quan tenia 16 anys: “Anava a fer fotos als cotxes de les curses. Tot i tenir una càmera d’òptica fixa i els cotxes em quedaven molt lluny, ja començava a fer invents”, assegura. Paral·lelament a aquella afició de diumenges, que més endavant s’acabaria convertint en la seva vocació, tenia predilecció per tot el que envoltava el món del motor.
Amb 18 anys va participar en el campionat de Catalunya d’enduro amb una Montesa H6 360, en una època en què va coincidir amb el gran Carles Mas, campió de set campionats d’Espanya d’enduro. “Realment va quedar palès que ell tenia més mans i més possibilitats i per això he arribat on he arribat”, reconeix amb un somriure –irònic– d’orella a orella. Tot i veure que no tenia fusta de pilot, la gasolina que corre per les seves venes mai li han permès allunyar-se’n del tot.
Després va provar sort en el món dels ral·lis (79-80) i actualment és el president del Motor Club Sabadell. Un càrrec que ostenta des de fa tres anys i del qual se’n sent molt orgullós. Un sentiment de pertinença que trasllada quan parla del seu barri estimat. “Soc de la República Independent de la Creu Alta”. Un afecte recíproc que ha tornat de forma altruista als creualtencs i creualtenques. D’ell va sorgir la idea de traslladar el que feien a Mollet del Vallès i a Granollers amb els Llamps i Trons. “Les meves nebodes són de Mollet del Vallès i allà ho fan amb els morats i torrats. Li vaig comentar a l’Alfons –L’Obrador– i d’aquí van néixer els Llamps i Trons”.
El camí cap al món de la fotografia no va ser, en cap cas, de flors i violes. La mort d’un amic del qual prefereix passar-hi de puntetes, va desviar Jaume Marco cap a una llarga travessa. “Fins fa poc he estat funcionari. Vaig treballar a l’Ajuntament de Sabadell però n’acabo tan fart que decideixo demanar l’excedència. A contracorrent del que diu tothom, durant l’època Farrés, el sistema del consistori era força caòtic i ell, com a empresari, era molt dur tot i haver fet grans coses per a la ciutat”, comenta.
La mala experiència va fer que a finals de la dècada dels 80 i principis del 90, decidís dedicar-se al que realment el motivava: el món de la fotografia. Juntament amb un company –Cristóbal– van obrir al carrer Ribot i Serra l’estudi fotogràfic: Fotovideo02. L’inici de tot un periple –anys després ja com a J4Press– que el van dur a cobrir els ral·lis més prestigiosos del món (Monte Carlo), a treballar per Aymamí Fotoracing, així com treballar per les models més famoses del moment (Malena Costa), passant per casaments, bateigs i comunions.
“Vaig ser dels primers aquí a la ciutat a tenir càmera digital. Va ser un moment de molta alegria, ja que obria un ventall inexplorat fins aleshores, però com a contrapartida això significava que tothom s’atrevia a fer de fotògraf”
En definitiva tot allò que li demanaven. “Em quedo amb la part de les carreres de cotxes. Poder anar per Europa a immortalitzar els millors pilots del món és inesborrable. També em podia passar tota la setmana tancat a l’estudi”. Marco vivia els millors moments en l’àmbit professional i amb l’arribada del segle XXI va traslladar-se al barri de Can Llong. Un salt qualitatiu en un dels barris de nova construcció que permetia al creualtenc disposar d’un plató de fins a 100 metres quadrats.
“El dia de la inauguració tenia un cotxe de carreres dins l’estudi”, comenta amb orgull. Malauradament, però, els anys de bonança es van començar a estroncar amb l’arribada de l’era digital, l’inici de la decadència, tal com recorda. “Vaig ser dels primers aquí a la ciutat a tenir càmera digital. Va ser un moment de molta alegria, ja que obria un ventall inexplorat fins aleshores, però com a contrapartida això significava que tothom s’atrevia a fer de fotògraf”, comenta.
Fins als anys 2010-2011 va poder anar trampejant la situació com podia, treballant, per exemple, per a la Clio Cup. A partir d’aleshores, i coincidint amb una crisi econòmica molt ferotge, Jaume Marco es va veure obligat a deixar de mirar i observar la vida a través del seu visor: “Vaig veure’m obligat a desmuntar el meu estudi i a reinventar-me en una nova professió”. El boca-orella va sorgir l’efecte esperat, i l’any 2012, gràcies a la Sílvia, la seva parella, va poder tornar a reincorporar-se en el món laboral en una empresa del sector químic-càrnic: “Vaig haver d’adaptar-me en un món nou”. Com quan ell, anys enrere, s’adaptava a les condicions meteorològiques dels circuits per immortalitzar els pilots.
