El Restaurant Soley, conegut també com La Mata, era un popular i entranyable establiment que tocava totes les tecles del món de la restauració. Havia estat taverna, cafè, bar i restaurant. També anunciava “serveis a domicili”, que ara es traduirien com a càterings. A La Mata s’hi podia anar a menjar, a beure i a passar l’estona. A jugar a cartes, al dòmino, al billar o a llegir el diari. També era un punt de trobada. La seva proximitat a l’estació del tren elèctric li significava un plus de clientela.
Vista frontal de l’edifici on hi havia aquest popular restaurant i seu de diverses entitats / ANTONI CARBONELL
El tret més significatiu, però, eren els seus elegants salons per a banquets i festes familiars. Celebrar el casament a La Mata tenia un aire de distinció. També s’hi havien celebrat altres actes com trobades, desfilades, convencions o homenatges. Va tancar les portes l’estiu del 1997 amb el desencís de molts sabadellencs.
La seva singladura havia durat més de cent anys. Sabem que La Mata era un encreuament de vials de comunicació allunyat del centre de Sabadell. Allà coincidien els camins que anaven a Terrassa i a Barcelona amb els que duien a Molins de Rei i a Caldes de Montbui. En el transcurs dels anys, el creixement de la vila i la transformació d’aquells camins en carreteres van convertir-lo en un punt neuràlgic.
La carretera de Barcelona, l’any 1847, la de Terrassa, el 1852, i la carretera de Molins de Rei a Caldes de Montbui, el 1865, van transformar aquella zona en la més dinàmica pel que feia a la circulació rodada. Aquell primer cafè, situat a la cantonada de la carretera de Terrassa amb el carrer Fondo i que va agafar el nom d’aquell lloc, Cafè de la Mata, el va obrir el senyor Salvador Rubión. Anys després el va traspassar per obrir un establiment de venda de begudes al carrer de Gràcia. A la seva mort, el seu fill Emili va comprar la taverna de Cal Mamà i la va convertir, l’any 1945, en el restaurant Rubión. El Cafè de la Mata, però, sempre va anar lligat a la família Soley. L’iniciador de la nissaga, el senyor Benet Soley i Font, va veure com la zona guanyava en dinamisme per l’efecte del tren elèctric.
“L’iniciador de la nissaga, el senyor Benet Soley i Font, va veure com la zona guanyava en dinamisme per l’efecte del tren elèctric”.
Quan, l’any 1922, va arribar el tren elèctric, tota la zona de La Mata augmentava en moviment i en potencials clients. El seu cafè era el més popular de la zona. Tenia clientela totes les hores del dia. La competència amb el seu veí, el cafè El Diluvi, més tard Bar Millor, va ser llegendària. Si n’era d’important aquella cantonada, ho mostra el fet que, ja ben entrat el segle XX, s’hi va instal·lar el primer semàfor de Sabadell. Era l’any 1965. El trànsit dens de la carretera N-150, afegint-hi el de la carretera C-1413a van obligar a regular aquell encreuament mitjançant semàfors. La Mata gaudia de gran i variada clientela: carreters, veïns, treballadors de les empreses de l’entorn, gent que esperava el tren o passavolants. De bon matí hi feien parada per fer la barreja, havent dinat tocava el cigaló i en plegant, la cerveseta. A més de cafè i de restaurant va ser la seu de diferents entitats culturals i esportives, com el Boxing Club Sabadell, el club de futbol Mercantil o la coral La Industrial. Eren mítiques les partides de cartes, que, sense arribar a ser timbes, s’hi jugaven algun calé. També hi anaven a prendre cafè, havent dinat, petits empresaris, autònoms o gent que s’ho podia permetre, i que convertien la tarda en llargues i discutides tertúlies.
Un personatge, famós i mig enigmàtic, assidu de La Mata els anys cinquanta i mitjans seixanta era el Lluís. Sembla que aquest no era el seu nom de debò, però tothom el coneixia així. Vestia gavardina i barret d’ala inclinada. Es guanyava la vida venent quincalla i bijuteria barata. Anava i venia de Barcelona i es passava llargues estones a la barra. Amb un particular gest, obria la gavardina per ensenyar el seu mostrari: rellotges de polsera, braçalets i collarets, sempre d’imitació. També duia encenedors de gas i portacigarrets. Encara que si feia algun caleró, era amb el tabac americà de contraban, Chesterfield, Winston o Camel. Explicava que li subministraven els mariners americans que sovint hi havia al port de Barcelona. També venia preservatius.
Els canvis a la circulació viària que van representar l’autopista C-58 i el desviament de la carretera C-1413a per la Ronda Zamenhoff van afectar negativament tota la zona i la vida del Restaurant Soley. A més, la crisi industrial, i, molt especialment, la mort de la propietària en un dissortat accident domèstic el van deixar tocat de mort. Una pena.
