[Per Ramon Escapa]
M’explicaré amb un exemple que conec de prop, des del coneixement d’un cas real, com tants altres coincidents. En Saïd, 59 anys, alt i ben plantat, cabells negres amb un punt rogenc, pakistanès… professió no reconeguda de drapaire reciclador. Fa més de 10 anys que circula pels carrers del centre de Sabadell.
Viu al barri de Can Puiggener, en una habitació rellogada, primer a un company marroquí jubilat i ara a la casa d’una família gitana, en una petita habitació, on té llit, fogonet, i una televisió. D’aquestes habitacions se n’acostuma a pagar uns 100 € mensuals.
El seu dia a dia és el següent: es lleva a les 5 h, després de resar i esmorzar, a les 6 h surt del barri per anar cap al Centre amb el seu vehicle transport, un carretó d’hipermercat, després de recórrer i regirar alguns contenidors, arriba a les 9 h, entra a la meva botiga amb alguna ferralla (un somier i un electrodomèstic espedaçat…) i un primer sostre de plecs de cartró. Aparca, escombra i neteja els lavabos (ho va demanar ell, a canvi, és clar, d’uns diners) i quan acaba aquesta feina entra al taller i reculls tots els cartrons i altres embolcalls, que l’ajuden a fer una bona pila.
Ho relliga tot amb la destresa de qui domina l’ofici i si li sembla que ja té el volum i la ferralla de diferents materials a tope se’n va cap a l’empresa …..SA, al final de la ciutat, on hi ha un majorista que els pesa, taxa i compra.
L’albarà que m’ensenya avui li comporta 9,89 €, després d’una llarga jornada de treball. Tot per 167 kg de cartró i 11 kg de ferralla industrial. El preu del cartró ara està de baixada (i pot oscil·lar entre 90 € i 20 € la tona). Mirem l’aspecte econòmic. Segons aquest exemple, i treballant 6 dies per setmana, al mes ingressa uns 250 € suposant que faci un viatge al dia. Parlant amb ell, m’informa que treu entre 300 i, en el millor dels casos, 400 € per mes. Amb aquests diners fa miracles, perquè a més de la seva subsidència, la majoria acostuma a enviar diners a la família.
Fem quatre números sobre reciclatge, partint de la realitat del Saïd com a mitjana. Segons l’empresa citada, tenen registrat i comptabilitzat una població aproximada de 1.000 persones que els hi porten residus. Això significa 167.000 quilos de paper-cartró diaris, 4.175 tones mensuals i més de 50.000 tones anuals. Podeu fer el càlcul amb la ferralla. Sabem que l’Ajuntament paga per recollir diferents tipus de deixalles, sabem què en fem els ciutadans i quina és la manca de qualitat del reciclatge (obriu un contenidor i mireu!). Potser ens hauríem de plantejar que aquesta tropa de drapaires recicladors fan una molt millor bona feina reciclant de forma gratuïta, per a ciutadans, botiguers i ajuntaments. Quan jo era petit, no fa més de 50 anys, existia la figura de l’escombriaire, el carter, el vigilant i… el drapaire, que a més d’un sou i vestimenta regulada passaven per Nadal a recollir l’aguinaldo. Ara és pitjor, més cínic, més descarnat.
Aspecte social. Fa anys que en Saïd fa aquesta feina-ofici. Amb el temps i la confiança, m’explica que el que més l’amoïnava era no tenir papers, doncs tot i que té la certificació de més de 3 anys d’empadronament a la ciutat, mai ha obtingut una oferta de treball. Vàrem fer una valoració i vaig fer un recorregut pels principals comerços del Centre i franquícies tot preguntant que què en feien amb el cartró, i tots ho tenim solucionat amb aquests treballadors, la majoria d’origen subsaharià i de forma gratuïta. Fent la següent pregunta de: si no ho fessin, o no hi fossin, sabem que ens generarien un maldecap important: plega el cartró, busca furgoneta, desplaça un treballador… i cap al Punt Blau més proper, ja que en els contenidors de cartró cada cop la boca és més petita o és una feinada perquè no hi cap.
Per tant, després de valorar la seva feina i el nostre estalvi de temps, vàrem accedir a la seva demanda i vàrem fer un contracte de treball. Amb la qual cosa ara en Saïd té els papers en ordre i és un resident de Sabadell. La sorpresa i anècdota: al cap de pocs mesos de treballar amb una disciplina impecable, ens demana anar de vacances uns mesos. Després de la sorpresa ho vàrem entendre, feia quinze anys que no veia la seva mare, i tenia els diners estalviats per al viatge.
En fi, tinc un germà pakistanès, unes babutxes i un somriure cada dia. Valgui la història del Saïd per pensar-hi, tot valorant la feina que fan i la que ens estalvien de fer i, sobretot, són els millors i més coherents recicladors i, a més, bones persones, mentre que l’administració practica un ritual fals i simulat.
M’he sentit com aquells amos que alliberaven l’esclau, sigui a Roma o a Alabama. Socialment no els canviava res la seva vida, però els papers els feien més lliures.
