CARLES FITÉ

Optimisme arlequinat

[Per Carles Fité, periodista]

En el moment en què escric aquestes paraules, el Sabadell és líder en solitari del Grup Tercer de la Segona Divisió B. Això és així. Potser quan llegeixes aquest article ja no ho és. Però tampoc passaria res perquè l’important és ser a dalt el maig. No avui o la setmana que ve. Arribar costa, però com tots sabem, encara és més difícil mantenir-se.

Però és que justament aquesta és una de les gràcies del futbol. Saber-ne gaudir i aprofitar-lo durant tota la setmana. Un partit només dura 90 minuts, però les sensacions que deixa perduren fins al proper, que en el cas d’aquesta categoria acaba sent al cap d’una setmana. De fet, d’això viuen tots els mitjans esportius, del que passa entre partit i partit. D’especular, criticar, elogiar, assenyalar i fins i tot analitzar el que va passar durant una hora i mitja en un terreny de joc.

A la vegada, també serveixen aquests dies entre partit i partit per adonar-te que per molt que siguem els dos mil i escaig de sempre cada setmana a la Nova Creu Alta, hi ha molta gent que està atenta al que fa el Sabadell. He rebut un munt de missatges felicitant-me pel lideratge (com si jo hi tingués alguna cosa a veure) amb la captura de pantalla de la classificació. I notes que els fa il·lusió per tu però també per molts d’ells. Ja sabem que molts se sumen en les victòries. Doncs que ho facin. Però que no esperin a l’ascens, si finalment –tant de bo– es produeix. Que aprofitin ara. Perquè realment l’equip juga bé, es transmeten molt bones sensacions i us asseguro que no hi ha res més emocionant al futbol que un ascens. Sí, molts direu que guanyar una Copa d’Europa. Però jo discrepo. El Barça, el Madrid, el PSG lluiten cada any per guanyar la Champions. I si no ho aconsegueixen, la temporada següent hi tornen. Un ascens o un descens no té res a veure. Absolutament res. Perquè de pujar o baixar de categoria depèn tot el que passarà durant tota la propera temporada.

I les temporades són molt llargues. Per això no hem de pecar d’excés d’eufòria, però sí d’optimisme. Per les sensacions que es veuen al camp i pels resultats. És innegable que el Sabadell és l’equip que ha sumat més punts dels 20 equips en les 15 jornades que portem. Però també vol dir que queden 23 partits, que no hem arribat ni a l’equador i que falten 69 punts per jugar-se. I que la igualtat és màxima. Avui dia el futbol s’ha tecnificat d’una manera que fins i tot a la Segona B es poden estudiar els partits dels rivals amb una precisió extraordinària.

Si això passa a la categoria de bronze, imagineu-vos a Primera o a les grans lligues europees. Qualsevol equip té al seu abast una informació detallada de tots els seus jugadors, de rendiment, de descans, de físic. I el mateix dels seus rivals. Segurament la tecnologia, i no només la del VAR, sinó també la dels despatxos dels entrenadors i el cos tècnic és el que fa que el futbol que estem vivint actualment sigui tan igualat i que els grans equips ja no marquin tantes diferències com abans. I en aquest futbol tan competitiu i tan modern podem dir orgullosos que el Sabadell està lluitant per tornar allà on es mereix estar. Allà d’on no hauria d’haver baixat mai: al futbol professional.

Està lluitant amb el compromís de tots. Des dels aficionats, directius, executius i tècnics fins als jugadors. Sens dubte, la comunió que es viu ara mateix al club és també una part molt important de l’èxit esportiu que s’assoleix al terreny de joc. Quan el club té calma institucional, tot marxa molt millor. Que duri.

Comentaris
To Top