[Per Francesc Camps i Palou, arquitecte]
A Sabadell ens agrada el blues. Et porta a un estat d’adormiment confortable, una mica melangiós, a vegades, fins i tot trist.
Últimament parlem de relat de ciutat. Ens queixem que Sabadell no té un relat proposat –pels polítics, òbviament– que ens impulsi cap al futur. És un exercici temut que sembla que ningú d’aquí s’atreveixi a desenvolupar, és com tenir deures incòmodes pendents de fer i no disposar d’apunts.
Cada ciutat necessita un relat únic, que ha de reconèixer i vèncer els propis papus i certs estats d’adormiment, i només se’n pot fer càrrec qui la viu, no se subcontracta. I una ciutat, aquell arcaic fenomen humà de confluència de persones, interessos i expectatives, és un organisme complex que necessita cert coratge. Tenim un problema, ens agrada més el blues.
Certament no és una tasca fàcil. I qui decideixi posar-s’hi haurà d’arremangar-se molt a fons en l’anàlisi que cal fer de la realitat igualment complexa.
Per començar, Sabadell viu a l’ombra d’una tensió no resolta amb Barcelona. Té un gran avantatge, i és que està molt a prop de Barcelona, però té un gran desavantatge, i és que està molt a prop de Barcelona. És una situació tan perversa com complicada que ens obliga, per destí ineludible, a estar permanentment en alerta. Un mal equilibri estable que ens permet aprofitar la innegable font d’activitat de l’urbs, però que ens fagocita a la mínima. Hem de pedalar sempre o caiem, i ja fa una estona llarga que ens hem pelat els genolls. No es tracta de negar la Gran Germana, òbviament, es tracta de conviure amb ella, no sobreviure en ella. D’un passat més o menys gloriós hem acabat essent, a poc a poc, el hinterland mesell, servidor inesgotable de béns, serveis, i treballadors. Som la granota bullida. I contents.
Curiosament, és la mateixa Barcelona la que ens dona pistes de què fer. El 1992 va aconseguir bastir un relat potent que va fer emergir el combustible subjacent en la ciutadania per impulsar una acció inèdita. Es va manifestar la seva essència, sabien qui eren, i no estem parlant només del teixit social, l’associacionisme, els agents econòmics, etc., estem parlant de les institucions, amb l’Ajuntament al capdavant. Van redescobrir quin lloc ocupaven en el mapa de l’Estat, del país, en l’orografia, en la història, en la consciència col·lectiva, en la Mediterrània (més tard, en el planeta) i varen ser valents en formular afirmacions que ho van regirar tot: “Som capaços de…” per, a continuació, afegir-hi “… fer qualsevol cosa. I la farem”. Es fusionaven una seguretat a prova de fracassos i el convenciment que fer “tot allò” era natural, i era possible. A la pràctica va ser extraordinàriament difícil i sotmès a la fortuna, però la cohesió obtinguda mitjançant un reconeixement col·lectiu de la identitat pròpia i el sentiment de pertinença al lloc varen fer segurament la part més difícil del quasi miracle.
Els relats van més enllà de coses massa materials. Proposen horitzons intangibles als quals dirigir-se utilitzant eines tangibles, com l’urbanisme, les polítiques educatives i de recerca, les laborals, institucionals, sanitàries, de transport, esportives… Però sense canviar l’ordre: les eines tangibles no conformen cap relat per elles mateixes, cap horitzó, i això és el que falla en molts polítics: reuneixen un bon nombre d’accions ben fetes, però, per anar on?
Més enllà dels estudis imprescindibles –econòmics, demogràfics, urbanístics…– cal un mantra que desperti aquell mateix combustible subjacent trobat a Barcelona. Un objectiu comú que transcendeixi el que els polítics acostumen a perseguir, aquell ”que funcioni” –llars d’infants, aeroclub, conservatori, potenciar l’esport a l’Eix Ripoll…–, que miri més enllà dels equipaments i la llamborda, i persegueixi gegants. Si fa falta, despentinats i tot. Cal un relat que ens situï en el conjunt de TOT el país, no a la falda de la capital. Mirem a 360 graus, no a 30.
Paradoxalment, Barcelona continua amb les pistes: ens ensenya el que hem de fer sense ella. No podem ser el que no som i no podem deixar de ser el que som. Si per un moment deixem de mirar cap a Barcelona i ens mirem una mica més la pròpia eixida, deixarem de lamentar-nos.
Necessitem altes dosis d’autoconeixement. Som un lloc en la realitat del Vallès i del país. Sembla una obvietat, però no ho és. Tenim una posició central en els dos Vallesos, cosa que ens permet ser mercadal confluent, amb una capacitat productiva i creativa de la qual no som conscients. Som un lloc singular en mida, en relacions entre semblants, en teixit social, en capacitat d’innovació, en identitat i producció cultural –no menor, i una mica més folgada que la que descriu Sergi Pàmies–, i en identitat urbana –molt propera a altres casos europeus–. Tenim, per tant, una singularitat a explorar, fer créixer i a exportar. I tenim, per tant, moltes possibilitats de sentir-nos orgullosos i còmodes en aquesta magnífica singularitat territorial. Només cal proposar-s’ho i escoltar, això sí, els que hi entenen i començar a ser exemplars en la pràctica de la resiliència urbana. Tot i això, necessitem saber molt més, analitzar molt més, en xifres, en capacitats, en expectatives, i què estem fent a hores d’ara per construir el conegut relat i, finalment, saber on dirigir-nos i fer-ho saber, és clar.
Sabadell ha de despertar amb urgència, però sobretot amb lucidesa. Comencem per saber on tenim els peus, per saber on som.
El que podem ser, l’horitzó, vindrà probablement sol, després de debatre-ho entre l’entorn públic i el privat de la ciutat, fent aquella anàlisi profunda i desacomplexada. Sabrem si volem, si podem –i com– ser una ciutat oberta o tancada, facilitadora o difícil, àgil o encantada, referent d’altres ciutats o abstreta, model exportable de resiliència o sobrepassada, en contacte còmplice amb la resta del país o illa autocomplaent, permeable o, com fins ara, deprimida i dormint en el blues.
