Querido papá sembla la forma més irònica de titular una història que descriu el maltractament que pateix una nena per part del seu pare. Però Melisa Fernández (Sabadell,1990) no busca provocar aquest efecte en els lectors. Basada en fets reals, ella s’estimava el seu pare, malgrat tot. “Les coses no són blanques o negres, en els matisos es troba la veritat”, filosofa. “No és tan senzill convèncer-te que el teu pare és dolent”, afegeix.
L’artista utilitza el seu Instagram (@keikuchi.art) per difondre les seves peces / LLUÍS FRANCO
“En casa ya no huele a vino. Ya no hay miedo […] Tu muerte me destrozó. Fue difícil comprender que aquello que tanto grité no era en realidad lo que yo deseaba”. Amb aquest fragment del seu conte il·lustrat, Querido papá, intenta fer arribar el patiment d’una nena que odia el “monstre agressiu” en què es converteix el seu pare quan beu i l’amor al record dels bons moments. “Els cops feien mal, però el pare també em va ensenyar a muntar en bicicleta. I jugàvem a cartes”, recorda. Fernández creu que la persona maltractada viu una macedònia sentimental complexa: “Se sent impotent, però també sent amor. Pots estimar-lo”, descriu.
Enfrontar-se als monstres
La petita Melisa utilitzava la literatura i el dibuix com a un refugi segur; la Melisa adulta ho fa com a teràpia i per ajudar persones que es trobin en una situació similar. Va començar a escriure sobre animals amb dotze anys per evadir-se de la realitat que vivia. A partir de la seva experiència amb el psicòleg, als 16 anys, ja va enfrontar-se de cara als seus monstres interiors i els enterrava en forma de relats.
Va ser aleshores quan va néixer la idea embrionària de Querido papá, un conte amb dibuixos infantils però un relat massa cru per a un nen. Com a projecte de futur, l’artista vol escriure la mateixa història per als infants. Però també una guia per a dones maltractades, després de viure, ja en edat adulta, casos de violència masclista. “M’agradaria haver tingut un llibre aleshores”.
