[Per Carles Fité, periodista]
La setmana passada vaig tenir l’honor d’anar de convidat al programa L’Hora Arlequinada a Can10FM amb el gran Joan Muñoz. Un modest espai en què cada setmana parlen una hora del Sabadell amb convidats i col·laboradors. Són joves seguidors arlequinats i estudiants de Periodisme, i em fan recordar els meus inicis a Matadepera Ràdio amb el mític Toni Padilla on, tot i amb les limitacions tècniques evidents, l’entusiasme i les ganes que hi posàvem ens feien tirar endavant projectes que semblaven impossibles.
Evidentment, amb el Sabadell líder i en ratxa de victòries, l’ambient que es respirava a l’estudi era d’eufòria absoluta. Fins al punt que li vaig preguntar a uns dels redactors del programa, Óscar Cáceres, si seria un fracàs i una decepció no fer play-off. I la seva resposta va ser contundentment afirmativa. L’entenc, és jove i ambiciós. Però no podem perdre la perspectiva, no podem oblidar què tenim, com estem i d’on venim, com merescudament ens va fer veure l’Hèrcules 48 hores després del programa.
D’aquí a un parell de setmanes, el Sabadell visitarà el camp de l’Olot. Just 280 dies després que hi anés jugant-se la vida i literalment l’existència del club. I aquell equip que es va salvar miraculosament amb una aposta arriscadíssima per un jove i desconegut, com a entrenador, Antonio Hidalgo, ha tingut continuïtat la temporada següent. Sense poder gastar-se gaires diners en jugadors nous, i amb molta mala sort pel que fa a lesions amb apostes importants com Romero, Olmo o Jurgi. Amb gairebé tots els titulars que estaven a Olot com a equip base per a aquesta temporada. Però amb un treball seriós, responsable i ambiciós, l’equip s’ha mantingut en les primeres posicions totes les jornades. Però clarament per sobre de les seves possibilitats. Perquè evidentment hi havia equips que estaven per sota de les seves.
Com per exemple l’Hèrcules, que té un pressupost molt més elevat que el nostre i encara hi ha evocat més diners aquest mercat d’hivern amb fins a sis fitxatges nous. O el Barça B, que no té problema per fitxar futurs jugadors del primer equip amb operacions milionàries. O l’Andorra o el Vila-real B. L’èxit és estar competint al mateix nivell que ells. L’autèntic privilegi que tenim és que després d’Olot, estem amb els millors.
Alerta: evidentment que vull fer play-off. És clar que somnio a pujar a Segona A. Però no pensaré que serà un fracàs o una decepció si l’equip no ho aconsegueix aquest any. I perquè fins ara parlava del grup III, però heu vist els altres grups? El Marbella acaba de fitxar Esteban Granero, el Badajoz ha canviat d’entrenador després de fer una Copa del Rei extraordinària perquè “només” va quart. L’Eivissa, que gairebé elimina el Barça, és tercer al seu grup, igual que la Cultural Leonesa. Sabem els diners i les plantilles que tenen tots aquests? Sabeu el miracle que estem vivint nosaltres?
I que quedi clar que els hem d’exigir el màxim. Que no podem deixar de ser ambiciosos ni tenir clar que aquest equip ha de lluitar pel play-off i aconseguir l’ascens en un marge de tres temporades per tal de confirmar la seva viabilitat. Però de mica en mica. Consolidem el projecte, millorem la plantilla, treballem amb perspectiva i, sobretot, tinguem memòria. I una bona manera de no oblidar és anar tots els que puguem a Olot, a reviure el que vam patir fa uns mesos i adonar-nos que hem fet un pas de gegant del qual ens hem de sentir orgullosos i no pas decebuts o fracassats.
