[En aquest relat de ficció, l’autor especula sobre com haurien canviat els rols socials si el coronavirus s’hagués escampat per Sabadell i quines conseqüències tindria el tancament de la població a les llars]
No li volia fer mal amb les pedres, ho juro. Però què vols, m’he posat nerviosa. Li he dit que ho deixés a la cistella i que ja recolliria jo el paquet de menjar. Però no. Que li obrís el portal. I vinga a donar cops a la porta. Què es deu pensar que amago a casa? És que ell no en té una? Estem totes igual des d’Aquell Dia. Totes tancades a casa, menys els repartidors de Glovo. Bé, i alguns altres pàries: els dels magatzems de provisions, que no aturen i algú es deu estar forrant. Ah, i els sanitaris que encara no s’han infectat… Però la majoria quasi no estem pel carrer, des d’Aquell Dia. He vist com pujava a la bicicleta corrent, esquivant les meves pedres. I la capsa groga desapareixia per la cantonada del carrer del Sol.
Les mascaretes han estat l’element més icònic del pànic social davant el coronavirus / VICTÒRIA ROVIRA
Avui fa sis mesos. Ho diuen els digitals. No és que en quedin gaires, però si algú encara informa és al web. La meva mare sempre comprava el Diari de Sabadell, però també ells van deixar d’imprimir. Diuen que va ser el becari, que va entrar un dia a la redacció amb calfreds però ningú es va fixar en el nas vermell. Tres dies més tard havien caigut tots. A la ràdio va ser diferent. Quan es van adonar del que havia passat al diari, es van amotinar. Van deixar d’anar a les rodes de premsa. Cada periodista entrava en directe des del seu telèfon. I tot i així, la ràdio també es va apagar. Primer va ser el virus de la histèria. Després va ser real.
“Ningú s’esperava que la turba assaltés el Taulí, ni que la policia es llancés a agafar mascaretes”
Ningú s’esperava que la turba assaltés el Taulí. Es van endur mascaretes i gels, però també van arrasar amb els fàrmacs i estris que mai sabran emprar. Quan les primeres infermeres van telefonar la policia, els assaltants ja havien tornat més agressius. Però el pitjor va venir després: els agents de la Policia Local van treure les porres però no va passar res. Van veure les mascaretes i s’hi van llançar a agafar-ne algunes. No va ser molt millor amb els Mossos, si bé un petit grup va carregar amb pilotes quan es va veure envoltat per les masses. El Pep hi era. M’ho va dir per WhatsApp. Encara sort que les xarxes socials funcionen. Què carai faríem, si no, tot el dia tancats a casa?
“Els repartidors de Glovo són dels pocs que encara van pel carrer, després del contagi”
La meva mare es va contagiar de l’atac contra les carnisseries. No la vam recuperar. Deien que el risc estava per damunt dels 70 i els joves anaven com rient-se de la gent amb cabells blancs, pel carrer. La meva mare anava tenyida i només en tenia 61. Només 61, hòstia! Ara ja està. No he deixat de menjar carn, sempre que entra a la cartilla de racionament. No és que en sigui súper fan. Però és la meva manera de guanyar els idiotes que van infectar 34 carnisseries i supermercats de la ciutat. Fanàtics! La meva mare estava amb la Charo, al Mercat Central. Antiespecistes, es feien dir. Puf. Si t’has contagiat et fots i balles, amic. Mala sort. Quina culpa en tenia la gent que estava fent la compra? Aquest virus ens ha tornat bojos. Mmm… Fotria el que fos per anar a la Tete i fer una mitjana.
Em sap greu això de les pedres al de Glovo. Pobrets, sense ells no sé com ostres menjaríem. A veure, que he perdut 7 quilos, des d’allò. Des d’Aquell Dia. Però vaja, no em servirà per fer-me la tia bona davant el Pep a la piscina. No les han obert en tot l’estiu i avui és el darrer dia de setembre. El meu pare tampoc em deixa sortir de casa. És culpa d’aquell senyor de l’Ajuntament: Els menors d’edat han d’estar en quarantena fins a nova data.
Les grans artèries ja no mostren gent passejant-hi / CEDIDA
La Txell pot sortir perquè va fer els 18 al gener. Ella és la gran de la classe i jo la petita. Bé, això tampoc l’ha fet més llesta, eh? Ara resulta que vol aconseguir una copa menstrual. Que el seu pare ja no li pot aconseguir més Tampaxs ni compreses, diu. El mercat negre s’ha tornat impossible, fins i tot per a la seva família. Molt de rotllo amb la pime i la caseta a Cadaqués, però ja ni ells en tenen per comprar segons què, d’amagatotis. “Carinyo, guardarem el que ens queda per trobar menjar, d’acord?” I ella: “claro, papa”. Li podria deixar la meva copa menstrual, total ja quasi mai ens coincideix la regla. Abans, a l’Escola Industrial, mínim érem 3 o 4 de classe a les que ens baixava el mateix dia. La Quarantena. Ja ni això, ens passa. Bé, si passa per casa, l’hi deixo.
“Ja no tens la tele, eh, li torno. No li ha agradat. Però sap que és veritat”
No sé si hem d’anar a la caseta del iaio Paco. Diuen que les hortes del Ripoll estan plenes de famílies buscant solitud. I aire fresc. I jo dic: però quin meravellós aire volen, si ja el tenim al barri. En la darrera setmana hauré vist una dotzena de cotxes, com a màxim. I jo que anava en bicicleta i sempre em menjava el fum del de davant… Mira ara! Seria la reina! I ni puc sortir de casa. Vaja. Mai no he entès aquesta penya. He tornat a mirar-me l’Enciclopèdia Catalana, per matar el temps. Les lletres A i B han estat prou interessants. El meu pare flipa. Diu que no m’havia vist així mai. Tu també estàs diferent, li dic jo. A veure des de quan es fixa en el que faig i em dona tanta xerrameca. Ja no tens la tele, eh, li torno. No li ha agradat. Però sap que és veritat.
El meu pare es rumia això de l’horta. No és que em sembli malament, però si tothom fuig allà, dic jo que seran els primers a contagiar-se. No? Vaja, que no tenim casa a la Cerdanya. Així que la solució és creuar el Ripoll fins a l’hort del iaio, al costat de Torre-romeu, a veure si mengem patates i bledes i ningú ens dona la mà i ens passa el virus. Oh, visca…
“La mare encara era viva. Mai, em va dir. Tu mai seràs així. Crec que ella també s’havia sentit de fora”
A Can Capablanca han muntat un centre de suport. Ho sé perquè la Txell hi ha anat. Tenia aquell nòvio, a Arran. Però no crec que ara es vegin gaire. També ha estat a Can Puiggener. Fa com els de Glovo, es posa una bossa al cap i amunt amb la bicicleta. Diu que allà passen de tot, fan vida normal fins que un es contagia. Llavors s’aparta voluntàriament. I si es mor, es mor.
A l’inici també ho feien els xinesos. Ho van començar a fer en aquell bar del costat de la biblioteca. I els malotes van passar a fumar porros al parc de darrere la Vapor Badia. S’han portat guai, però van ser els primers a pringar en els saquejos. La mare encara era viva. Mai, em va dir. Tu mai seràs així. Crec que ella també s’havia sentit de fora. El iaio Paco va venir a Ca n’Oriac el 59. La meva mare just tenia 3 anys. Dic jo que ja es podia sentir d’aquí. Tant és, mama. Perdona’m. On ets? No volia que marxessis, hòstia. No volia que te n’anessis mai. I vas ser de les poques que vas dir alguna cosa bona, després d’Aquell Dia. Que a l’oficina ningú et feia dos petons, quan es presentava. Ni tan sols et donaven la mà! I tu somreies. El teu espai. Era abans que la gent es tanqués a casa i s’acabés la reuninitis. I el treball presencial.
Avui hem arribat a l’hort. Semblava el ninot de la Michelín. El meu pare m’ha enrotllat en tot el plàstic que ha trobat i hem creuat la ciutat en una furgoneta prestada. No sé d’on ha tret la benzina. Ara ha tornat a casa a agafar quatre coses. Abans, quan hem arribat, tothom ha tret el cap per sobre les tanques de les hortes. Veig les aixades del iaio Paco i sé que demà em tocarà empunyar-la. Que fort. Obro el WhatsApp. Ni que sigui, li he d’explicar a la Txell. I després, demanaré un Glovo. Arribaran fins aquí?
