[Per Tona Codina, publicista i consultora de comunicació]
En 3 minuts o menys. Va sobre el que ens està ensenyant el coronavirus, però a mesura que l’escric, una nova notícia el deixa desfasat. Fa quatre dies que intento acabar-lo, però no hi ha manera. El WhatsApp no para. Les notificacions. Quan m’hi torno a posar, ja penso diferent. Vertigen. Dijous a la tarda, al súper, em vaig escandalitzar veient gent gran carregant quantitats ingents de macarrons, salsa de tomàquet i arròs. L’endemà m’adonava que potser em vaig fer la xula comprant com sempre. Dimarts passat dèiem al despatx: d’aquí a una setmana ens tanquen les escoles, i ara que em llegeixes no sé com m’ho he fet per aconseguir treballar sense llar d’infants, ni cangur, ni avis. A més, petit detall, soc monoparental, flipa.
Divendres al matí, una infermera confinada em deia off the record que creu que el sistema sanitari petarà en menys de deu dies. Ara que em llegeixes, potser ja ha petat. Apassionant. Tu recordes uns fets tan accelerats que afectin tant el teu dia a dia? Jo no. Només puc comparar aquest estrès informatiu amb el que vam viure just després de l’1-O del 2017, que ens costava concentrar-nos.
Però el coronavirus sembla que ha estat dissenyat per posar-nos en alerta de cop. Té el seu punt, perquè ens ensenya i ens retrata. Ens recorda que res és el que sembla i que podem canviar d’opinió a cop de meme i notificació del 3/24. Més enllà de fer-nos reflexionar sobre com ens rentem les mans i fer-nos practicar moviments digitals que mai se’ns haurien acudit sota l’aixeta, la crisi posa en evidència alguns obstacles que, malauradament i sense vertigen, costen de canviar: que els autònoms ho tenim molt pitjor perquè mai recuperarem les hores no treballades i ens costarà reconquerir el compromís de clients que han anul·lat projectes. Revelarà, un cop més, que no estem preparats per al teletreball: per exemple, com ho faran per ser productives des de casa totes les persones
–homes i dones– que s’han de fer càrrec de fills petits? El rendiment no pot pas ser el mateix. I moltíssimes més coses que demostren que no estem preparats.
Ho sento, però en aquest moment de la pel·lícula, si no hi heu pensat encara, no puc evitar fer referència a aquell text d’Albert Einstein tan requetessocarrimat el 2010 que va escriure sobre el concepte crisi, durant el daltabaix de la borsa de Nova York. Deia, entre altres coses: “No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a si mateix sense quedar superat. Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La verdadera crisi és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar les sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d’això, treballem durament. Posem fi d’una vegada a l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.”
Prenguem-ne nota, doncs. Inspirem-nos, canviem d’opinió i reflexionem. Aprofitem aquests dies i mirem d’aquí a un parell de mesos, o quan toqui, de què ens ha servit tot plegat.
