[Per Marc Argemí, periodista]
El silenci del moment abans. I el del dia després. El silenci dels qui reben la notícia. El silenci sobre un tabú social que hem maldat per ocultar, que hem despersonalitzat asèpticament en el discurs públic, i que -malgrat tants esforços- ressorgeix. Emergeix a una superfície on ens entossudim a no admetre’l, perquè som incapaços d’anomenar-lo. Però arriba. I, amb ella, amb la mort, arriba el silenci.
El silenci de la perplexitat. D’adonar-se que per més llibres de psicologia positiva que hàgim llegit, o per més youtubers inspiracionals ens hàgim empassat, hi ha coses que no podem fer ni ser. Ni que les pensem molt fort. El silenci de la constatació dels límits que tenen els nostres desitjos i les nostres possibilitats. I només ens queda o bé el placebo de les hipòtesis infundades revestides d’autoritat, o bé callar, i refugiar-se, així, al silenci. El silenci dels carrers buits i les oficines aturades a les quals no sabem quan tornarem. No estem avesats a un tipus de silenci tan incert, i això genera inquietud. I malgrat queixar-nos que estem massa plens de notícies, no parem de consumir-ne perquè ens resulta massa incòmode aquest silenci. Ens sobreinformem, pensant que aquesta ansietat podrà ser omplerta per uns mitjans que també hi participen, de la mateixa angoixa.
El silenci que deixa el seu pas la pandèmia és incòmode. Però el silenci, en aquestes jornades, sempre diu alguna cosa. Parla de l’esgotament d’un relat públic que havia abraçat acríticament paràmetres exclusivament econòmics de liberalisme. Portem massa temps culturalment travessats per un discurs on les persones són recursos (humans), els danys sobre els diners semblen sempre els més decisius per a les persones i la societat, i només quan el drama ens ha tocat de prop, ens adonem de com n’és de pobre una explicació del món tan estreta. I és que el liberalisme sabrà més o menys organitzar l’economia, però no té tanta traça per organitzar -ni encara menys explicar- la vida en societat quan ens trobem en situacions com l’actual. Per fer això segon, per viure en societat, tenim la democràcia.
No és casual que determinades autoritats estiguin virant cap al discurs bèl·lic, i ens parlin de guerres i de trinxeres, i al rei li diguin primer soldat i esbombin confiscacions, quan del que es tracta és de distribuir material i curar pacients. Però el virus és un virus, i no un míssil i les metgesses no són soldats ni els hospitals, fronts de batalla. El discurs bèl·lic també queda molt curt per dotar de significat el que estem vivint durant aquesta pandèmia.
I ni el bel·licisme quan ens parla de partes, unitat i fronts de batalla, ni el liberalisme quan imposa un relat d’eficiència de gestió, de danys econòmics i de control, tenen recursos per explicar-nos què passa.
Es precisa escoltar els silencis d’aquests dies, perquè palesen la necessitat de parlar de la realitat en termes més amplis, que no l’empetiteixin ni en les coordenades estretament materialistes de l’economia ni en les dicotomies simplistes de la guerra. I mentre molt periodisme brossa cau en la irrellevància -aquella buidor del xou etern- i molt debat mediàtic es gripa en una espiral tant nociva com estèril, res s’agraeix tant com el silenci.
Es necessita aquest silenci, més que mai, per aprendre a escollir les paraules que ens permetin un discurs públic més humanitzant, més democràtic, més transcendent, més realista, que ens ajudi a conviure amb els límits. Que posi en valor la nostra pròpia feblesa, com un tret que ens permet pensar en el bé de tots com una responsabilitat personal.
