La Trini va acompanyar el seu marit fins a l’hospital. Ella provava d’animar-lo però quan van entrar a Urgències ell estava esgotat i li costava respirar. El matrimoni de Ca n’Oriac va passar 30 hores en un passadís fins que va entrar a planta. Des d’aleshores, ara ja fa deu dies, no ha tingut cap contacte amb ell. “El vaig deixar allà i no l’he tornat a veure”, explica. El combat de la pandèmia i la crisi sanitària ha deixat els familiars de les víctimes en un segon pla. Sense un fil de comunicació amb els malalts, s’han quedat muts. “El coronavirus és molt cruel perquè no tinc manera de ser al seu costat”, lamenta.
El marit de la Trini va ser traslladat a l’UCI hores després d’ingressar. Ara està intubat i sedat després que la pneumònia, provocada per la Covid-19, hagi empitjorat. En els casos més greus, com el de la seva parella, establir un contacte resulta impossible. “És un patiment que no et deixin veure’l. Entenc l’aïllament però se’m fa molt dur que no hi hagi una mampara o un vestit d’aïllament perquè pugui parlar amb ell”. Tot el que sap és a través del metge, que li fa de pont i l’informa de la situació cada dia. I ella ho escolta des de casa.
“Ho vius asseguda a la cadira i sense poder veure res de res”, coincideix la Montse. Ella va perdre la seva mare –de 88 anys, amb sis fills i una vintena de nets– el passat 24 de març. Ningú de la família, natural de Castellar del Vallès, va poder veure-la. Ni abans ni després de morir. L’enterrament es va fer sense els familiars i només amb la presència dels operaris enterramorts. “T’ho creus perquè t’ho has de creure. Fins que no vagi a casa seva i vegi la seva butaca buida… no me n’hauré adonat”, afirma. El seu germà, el Xavi, feia guàrdia amb la mare quan el personal mèdic els va demanar que marxessin de la planta pels riscos que comportava. “Li vaig explicar a la mare que ja no podríem estar més amb ella”. La Montse recorda l’última nit que van passar juntes a planta. “Va ser molt especial, es va acomiadar de mi. Em va dir: ‘Ves, marxa. Reposa. Aquí no t’espera res de bo’”.
Els àngels de la guarda
Sis dies després de veure-la per darrer cop, la mare de la Montse i el Xavi va morir a causa de les complicacions de la pneumònia. “Vull pensar que no va estar sola… que hi va haver un àngel de la guarda”, imagina la Montse. I en part és així: metges i infermers acompanyen als malalts.
En el cas del Parc Taulí, l’hospital ha desplegat treballadors socials per facilitar el contacte amb les famílies en els casos en què el malalt estigui en condicions. Moltes vegades, però, són els mateixos infermers els que deixen els seus telèfons als malalts. “He cedit el meu mòbil als pacients perquè soc conscient que la solitud està molt present”, explica la Mila, una infermera de l’hospital sabadellenc. A banda, un metge i una infermera han impulsat una iniciativa perquè els nens facin arribar dibuixos als pacients més receptius a través de correu electrònic. El personal mèdic està fent i desfent per poder guardar la comunicació. Però hi ha altres persones: la Montse recorda que li va trucar una amiga seva, la Sílvia, que treballa a la funerària de Terrassa després de la mort de la seva mare. “Em va dir que no la podríem veure i se li va trencar la veu. ‘Sílvia, la pots acomiadar de part nostra?’, li vaig demanar”. I la Sílvia, en nom de la família, va fer-li l’últim comiat.
