Dante Rios / CEDIDA
[Josep Casamartina i Parassols]
El dia 24 d’aquest fatídic mes de març de 2020 moria d’insuficiència pulmonar aguda el pintor nord-americà Dante Rios. Feia quatre dies que l’havien ingressat a la Residència i Centre assistencial La Creueta, després d’un mes i mig d’estar a l’hospital Taulí on li aplicaven teràpia pal·liativa d’un càncer de pulmó avançat. Sabia que s’anava a morir –més d’hora que tard– i va fer un exercici admirable d’agraïment i reconciliació amb el seu passat més present, amb una actitud positiva, corprenedora pels pocs amics que, llavors, encara el vam poder anar a veure. En aquestes darreres setmanes, el Dante repassava fil per randa els seus últims trenta-cinc anys viscuts a Sabadell, i ho feia amb una certa joia malgrat les ingratituds que també havia sofert en aquesta ciutat tan erma per a iniciatives massa romàntiques i transcendentals.
A més de Nova York, on va néixer, créixer i estudiar, el Dante va viure llargues temporades a Vermont, Thaos, Berlín, París, Estocolm, Copenhaguen, Tànger, Zihuatinejo, Mèxic DF, San Francisco, i també a indrets de Minnesota… i Mallorca, Eivissa i Formentera. En aquest periple immens, però, és a Sabadell on va passar més anys de la seva vida i on va poder treballar a fons en la pintura, malgrat que no era amant de prodigar-la, per pudor i recança que no fos profanada per mirades barroeres. Amb tot, és aquí on va fer les dues úniques exposicions individuals, una l’any 1978, a l’Acadèmia de Belles Arts, i l’altra el 2014, a la desapareguda Alliance Française. Va ser Josep Fernàndez Cantó, el Tatum, qui va portar el Dante a Sabadell, l’any 1978. També va ser el Tatum qui me’l va presentar en aquell moment i entre tots dos va sorgir una amistat profunda, malgrat la distància, perquè ell va marxar aviat als Estats Units.
El 1985, el vaig convidar a tornar i plegats vam obrir l’Estudi Quasar, al carrer de Sant Honorat, una sala d’art a l’estil de les del Lower East Side, massa bohèmia i visionària per a una ciutat post industrial i grisa com la nostra. No obstant això, vam poder fer exposicions memorables de Pere Elias, Valls Baqué, Alfons Borrell, Joan Vilacasas, Pep Domènech, Gabriel Morvay, Isidre Manils, Agustí Puig, Miquel Forrellad, Oriol Vilapuig, Francesc Bordas… i també autors marginals com Josep M. Garcia o Josep Bros.
El rodatge al Quasar va servir per dirigir una altra galeria, que ja no era nostra, als anys noranta, la Inge Maltus, a la Rambla, i vam poder continuar en la mateixa línia, amb un espectre més ampli i exposicions dedicades a Josep de Togores, a l’Art Nou Català de 1915, al paisatge crepuscular, o a l’Antoni Llena, el Josep Lluís Jubany o el Biel Capllonch, a part dels autors locals, però també amb el mateix menyspreu de les institucions oficials i la potencial clientela petitburgesa, tret, d’algunes –molt poques– memorables excepcions. Després d’això, el Dante es va replegar i dedicar de forma gairebé exclusiva a la seva pintura de cromatisme agosarat, alhora, càlida i distant, impecable, sàvia, sensible, austera i depurada, com era ell.
