[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
En aquest mes i poc de pandèmia i enclaustrament, quina és l’economia que destaca? Doncs es mou en termes de producció. Ho indiquen diversos fets, que van des de la immediatesa de l’alimentació, sector primari, amb la prioritat de la proximitat en conreu i distribució, fins als productes sanitaris que hem hagut d’importar. I ho ratifica el fet que hi ha hagut incitatives de país per resoldre les mancances amb la reconversió de la indústria aturada, sector secundari.
Va de producció, perquè la Xina, Corea i després Alemanya, les grans potències integrals de la manufactura, la recerca i la innovació, n’estan sortint més ben parades que la resta mundial. Els EUA i altres països no són tan integrals, s’han especialitzat i enviat a l’orient la producció. I aquest augment de la posició de la Xina, Corea i Alemanya ens farà més pobres.
I va de producció perquè els serveis com comerç i sobretot el turisme depenen de la prèvia plusvàlua recollida, la qual es basa en el sector primari i secundari. El lleure ve després.
Si portem vint anys de mala orientació econòmica productiva, per la integració en l’euro, amb ajudes i subvencions a l’Estat pagades amb el nostre declivi industrial per manca de competència lleial, ara el problema es planteja en els mateixos termes: els estats del sud demanen ajudes als del nord a canvi de perpetuar la dependència. És clar que està prohibit pensar a sortir de l’euro, però la situació productiva continuarà essent crítica. Desitgem ser subvencionats abans que productius.
Va de producció perquè havia quedat marginada a l’interior del país, en contra d’una capital i una costa turístiques, molt més ateses i valorades. Globalitzades, però amb peus de fang. Mentre que la producció ha quedat a l’interior i als municipis mitjans, els quals seran més resilients, el pitjor de la crisi serà a la costa i a la capital. Caldria ressituar les prioritats de país, però potser només pensarem en la immediatesa sociolaboral, sobretot del turisme i poc en la via estratègica productiva.
És producció, però no és simplement manufactura, perquè producció incorpora recerca i innovació, inclou la relació amb la recerca primària i les tecnologies de comunicació, i és multisectorial: des de biologia a la mecànica, etc. Producció és, sobretot, capacitat social, organització, no la cotilla d’un Estat antic. Aquí fem servir símils militars que indiquen comandament únic, jeràrquic, mentre que la producció eficient és una capacitat social, que es fa en xarxa, és cooperativa. A la Xina, Corea o Alemanya han disposat de la producció bàsica, però també de l’organització social que ha fet possible la reacció. Alguns ens posaran la Xina com a exemple d’estat eficient, per fort, però en contrast podem oposar-hi societats més obertes i properes com Alemanya. Cert que en la reacció sanitària la descentralització efectiva real a Espanya ha estat més operativa que la retòrica de la centralització, però possiblement ens quedarem en aquest empat, perquè no es voldrà l’aprofundiment en allò que ha estat més efectiu, sinó la supervivència de l’estat arcaic.
Portem algunes setmanes i ens manca encara temps per veure cap on apuntem, però els signes del primer mes no ens enganyen.
