El dia de Sant Jordi, patró de Catalunya, ens va deixar el Carles Castellví Canas, una persona entregada en cos i ànima al teixit cultural de la ciutat, especialment en el món del teatre, d’on n’era un gran apassionat. Nascut a Sabadell l’any 1953, va treballar durant trenta-vuit anys per l’Ajuntament fent tota mena de feines, sempre sota la mateixa premissa: “Sí, això es pot fer”. Per a ell, no existia un no per a ningú. Un tret compartit entre molts que coneixien el Carles, que en destaquen les ganes que tenia d’ajudar tothom i la seva professionalitat.
El Teatre de la Faràndula, que no s’entén sense la família Castellví, i a Ca l’Estruch, on va passar els darrers anys de la seva carrera professional, inaugurant el seu darrer projecte, La Vela, el circ de Ca l’Estruch van ser, principalment, els dos oasis de la ciutat on el Carles gaudia fent el que més li agradava envoltat dels seus amics i familiars, també estretament lligats al món teatral.
Als inicis dels anys noranta (1990-1992), va demanar una excedència per anar-se’n amb el Tricicle, com a tècnic d’escenari, amb qui va anar de gira per tot el món. Precisament el trident humorístic va definir el Carles, en el llibre Tricicle de la Z a la A com un “manetes, simpàtic, entusiasta i una de les persones amb més bon sentit de l’humor que coneixem. (…) És fundador de l’inexistent partit AT (A Treballar), que promou deixar-se de bajanades i posar-se a treballar. Si fos polític, seria dels pocs que compliria amb les seves promeses”.
Com a anècdota, el dia del naixement de la seva filla Carlota, va haver de reparar la roda de la llitera de l’hospital perquè no frenava. Allà on anava, sigui un restaurant, un càmping o un museu, sempre duia alguna eina per si s’espatllava alguna cosa i poder-ho arreglar.
Defensor de la llengua i la cultura catalana, el Carles, un cop jubilat, no faltava a cap manifestació per defensar la terra que el va veure créixer i de la que tan orgullós se’n sentia. Més enllà de l’afició i passió com a tècnic de teatre, el Carles gaudia conduint la seva autocaravana juntament amb la família, descobrint mil racons mentre gaudia de la vida amb el seu gran sentit de l’humor acompanyat d’una cervesa ben fresca. A més, també era un gran radioaficionat, amant de parlar amb els seus amics a través d’emissores de ràdio-freqüència, antenes i walkie-talkies, així com practicar submarinisme. Fill de farandulers –va fer de Llucifer als Pastorets de la Joventut de la Faràndula–, li encantava tancar-se al seu taller fent invents mentre escoltava música, recordant la seva infantesa, on va tocar la bateria en diversos grups de música.
Un gran company de vida, bon pare, un fantàstic germà i molt amic dels seus amics, el Carles deixa un buit impossible d’omplir d’una persona que tenia moltes ganes de viure una jubilació amb molta energia i felicitat, sempre amb un sí de resposta i envoltat de tota la família i les amistats que havia fet al llarg de les diverses dècades entre teatres i espais culturals posant llum i so a la ciutat de Sabadell. M. Camps Rocabert
