L’Andreu Calzada va demostrar amb els seus fets la importància de ser persona. Fill d’una generació que donava molt valor a la paraula donada amb una encaixada de mans. Sempre deia que “no costa res fer bé les coses”. Una frase que ha deixat a manera de testament i que els seus fills Maria i Miquel han recollit amb estimació perquè el defineix a la perfecció. Molts sabadellencs es recordaran d’ell perquè, a través del negoci familiar, instal·lava cortines a domicili. La botiga del carrer de Sant Jaume era prou coneguda al centre de la ciutat.
Els seus familiars el recorden com una persona incapaç de dir alguna cosa que no fos veritat. Partidari que “amb la veritat es pot anar a tot arreu”, repetia. Era generós i respectuós i evitava sempre les confrontacions discussions estèrils. Feia seva aquella antiga frase popular que resa que per barallar-se se’n necessiten dos. Potser per això, abans d’embrancar-se en una baralla, diu la Maria, “preferia plegar”. Era un home de principis. Havia rebut una educació familiar plena de valors, i molt catalanista. Vital, estimava la vida, el país i la seva cultura, sobretot la seva música. I el Barça. El seu net Andreu recorda com xalava quan el club blaugrana guanyava i com s’enfadava quan les coses anaven de mal borràs damunt del camp.
Un home disposat a ajudar tothom, molt amic dels amics, però sobretot abocat en cos i ànima a la família i a la Coral La Industrial, amb qui va viatjar per mig món tot cantant. Bona part de la seva existència, 70 anys, la va passar a la coral. Als 17 anys el seu pare, Miquel Calzada Balanyà, el va dur per primera vegada. Allà va conèixer la Teresa, la seva dona, i plegats van iniciar un viàtic en el qual, com moltes famílies, hi ha hagut moments per tot: anys de felicitat, de naixements, de celebracions, d’ensurts i també de penes. L’Andreu, qui l’ha conegut, sap que gaudia viatjant, diu la seva filla, i li agradava molt conduir, “sempre estava disposat acompanyar qui fos amb el cotxe”. Li encantava Esterri d’Àneu, però també sentia passió per anar a Sant Feliu de Guíxols, on passejava i es distreia amb el vaivé d’aquesta població costanera. Andreu Calzada havia nascut a Mollet del Vallès un 25 d’octubre del 1932. Als 12 anys la família es va traslladar a viure a Sabadell. La seva filla Maria diu que, “aquell dia, l’Andreu, es va passar el diumenge a la tarda assegut en una cadira del menjador, plorant, perquè havia deixat amics i parents”. Així era l’Andreu, sentimental i molt casolà. Ha compartit moltes hores amb la Teresa, moltes amb els fills i els nets. Mai no tenia un no per a ningú, ho donava tot per als que tenia al seu entorn. Era una persona a qui li agradaven molt els infants i això li va permetre gaudir, fins al darrer moment, dels seus nets i besnets. Un avi a qui el seu net Andreu recorda com amatent, sorneguer i bromista que sabia encaterinar-lo quan després d’haver fet les postres, tornava a plegar el tovalló, i damunt hi posava una nou. Li donava un cop de puny i l’obria. “I nosaltres exclamàvem: ‘Oooh! Ets el Superman!’”.
