[Per Maria Luz Melero, advocada]
En aquests dies tan llargs de confinament, quan ja són gairebé 25.000 les persones que hi han deixat la vida, m’envaeix la sensació que ja res no serà com abans. Tancada a casa –des d’on teletreballo com puc– observo en silenci els dos adolescents amb qui convisc, els meus fills, i em crida poderosament l’atenció l’enteresa i responsabilitat amb què estan vivint aquesta dramàtica etapa de les nostres vides. Han estat pràcticament sense sortir de casa des del 13 de març d’enguany, aferrats als seus telèfons, Ipads i ordinadors, sense queixar-se ni tan sols una vegada.
Segueixen el seu curs amb disciplina i els veus per casa corrent, intentant seguir els entrenaments a través de la pantalla de l’ordinador des d’on el seu entrenador els dona instruccions –un, dos, tres!–, sabent que la temporada esportiva s’ha acabat. Sort del Netflix que tantíssim em vaig resistir de contractar…
L’empatia em fa recordar l’adolescència, quan no parava a casa perquè la vida estava fora –a classe, al carrer amb els amics, a l’acadèmia d’anglès, a la grangeta, a la biblioteca, d’excursió a St. Llorenç, escapades a la platja, concerts…–. La vida era simple i meravellosa. En aquesta etapa es magnifica gairebé tot, l’amistat, l’amor, la diversió, la tristor… i es viu la vida més a pèl, sense la prudència que et va inoculant el pas del temps. Recordo la meva mare dient allò de “juventud, divino tesoro”…
Fa uns dies es va anunciar oficialment l’inici del desconfinament per als més petits de 14 anys. Tenint en compte que des de l’inici de la declaració de l’estat d’alarma els adults hem pogut sortir a comprar i, molts de nosaltres fins i tot ja podem anar a la feina, he volgut tenir un gest de complicitat amb els adolescents, visualitzar la seva situació i la necessitat que tenen d’anar recuperant gradualment la seva vida.
Cal reconèixer l’enorme valor que, amb tanta energia acumulada, té el seu esforç de quedar-se a casa en benefici de tots, però sobretot en benefici d’aquells més vulnerables, com són els seus avis. Els joves d’avui tenen un lligam molt estret amb els seus avis; en la majoria dels casos han passat molt de temps amb ells, sobretot perquè la nostra generació no ha sabut trobar la fórmula per conciliar la vida laboral i la familiar.
Sigui com sigui, el temps compartit no ha estat estèril i ha teixit un vincle molt estret i especial entre ells que realment em commou profundament, i que em porta a la ment aquella cita de Víctor Hugo que diu: “En els ulls del jove hi crema la flama, en els del vell, hi brilla la llum”. Sigueu prudents, sensats i solidaris. Cuideu-vos.
