Al Damián li encantaven les oliveres. A la foto el podem veure, en una estada a Mallorca, al costat d’un bon exemplar d’aquest arbre. Anés on anés, sempre buscava si n’hi havia alguna i gaudir del tacte amb l’escorça. Aquesta fascinació era comprensible, de ben segur que li recordava el seu origen. Damián Pérez era fill de Sorihuela del Guadalimar, un petit poblet a prop de Jaén. I de petit, amb només vuit anys, ja treballava recollint olives.
Amb 14 anys, aprofitant els períodes inactius al camp, en què no hi havia ni verema ni recollida d’olives, aquest noi andalús, treballador i espavilat, viatjava fins a Catalunya per treballar de cambrer en un hotel de Coma-ruga. Arran d’aquesta feina va néixer amb ell una forta vocació per l’hostaleria que ja no l’abandonaria mai més. A Sabadell hi va arribar amb poc més de 16 anys. Tot sol, deixant tota la família a Jaén, recorda la seva dona, la Maria Àngels. Com molts immigrants va començar treballant al tèxtil, a la nostra ciutat. Ben aviat el cuquet de negociant i emprenedor el va portar a muntar el primer bar, i després un altre i un altre. El Damián tenia bon ull per muntar i fer rutllar aquest tipus d’establiment.
Havia regentat bars a gairebé tots els barris de la ciutat. La inquietud per emprendre noves aventures comercials anava acompanyada amb l’adquisició d’un habitatge que estigués a prop del nou negoci. D’aquesta manera, recorda la seva dona, “potser ens hem traslladat sis vegades de casa”. El tràfec del traspàs, de comprar, de vendre, de buscar i trobar noves oportunitats, lluny d’aclaparar-lo, li encantava. Era un negociant nat, tranquil per fora però inquiet per dins, a qui sempre havia acompanyat l’èxit en les seves empreses. A aquest plaer, hi afegia el de viure, a la ciutat que li agradava i que havia escollit, quan hi va arribar gairebé adolescent. Fins i tot, en una ocasió que van viure un temps en un municipi veí, van decidir tornar perquè enyorava Sabadell.
I és que aquest andalús, malgrat no haver oblidat la seva terra, se sentia plenament integrat a la terra d’acollida. “Sempre deia que malgrat ser andalús, li agradava més el caràcter dels catalans”. En valorava la prudència i el no donar confiança cegament. Aplaudia el tarannà dels catalans, que “quan et donen confiança, te la donen de veritat”, recorda la seva dona, la Maria Àngels, que també va arribar de Múrcia de molt petita.
Molts sabadellencs recordaran el Damián perquè el seu cercle d’amistats i coneguts era molt ampli. Va regentar durant més de catorze anys l’antic bar Orange. Els darrers anys van dirigir el bar Especial Nou al carrer de Sol i Padrís cantonada Gran Via. Un nom que es repetia en els establiments que va muntar al llarg de molts anys. Va ser precisament en aquesta època que ell i la Maria Àngels van decidir adquirir una casa al barri de Nostra Llar, “jo ja coneixia el barri i m’encantava”. Aquesta parella es va integrar perfectament a la vida veïnal del barri.
