[Per Marc Argemí, periodista]
Diu el rumor que un escriptor i pensador amb certa anomenada, després de dictar els seus escrits, li preguntava a l’ajudant: -S’entén el text? Si li responia que sí, li pregava: -Doncs enfosqueixi-ho! Aquesta celebritat devia ser conscient de l’error de percepció que cometem sovint les persones, quan confonem la profunditat o la precisió científica amb la foscor d’un text ben carregat. Compliqui-ho, que farà impressió.
L’anècdota d’aquest pensador amic de l’enfosquiment de textos em recorda a una altra, aquesta viscuda en primera persona, d’un prestigiós professor d’una escola de negocis. Deia tal professor, des de l’experiència d’una carrera acadèmica i empresarial brillantment recorreguda, que si un no era capaç de fer la síntesi d’una idea o d’una proposta en un text de màxim un foli de llarg, és que potser encara no l’havia comprès del tot. Cosa similar deia un altre mestre, que abans de la presentació d’un treball adreçava a l’alumne aquesta pregunta: vostè té alguna cosa a dir, o té Power Point?
El periodisme, com a ofici, també vol donar una bona impressió, profunda i científica, i oscil·la entre la posició de l’escriptor i la del professor. Els titulars dels diaris de paper, per exemple, intenten fer síntesi: el màxim d’informació dins el mínim de paraules, perquè l’espai és limitat i no es poden imprimir pàgines i pàgines. En canvi, aquell mateix diari pot estar fent titulars a Internet i a les seves xarxes que s’esforcin per fer el contrari: dir el mínim d’informació en el màxim de paraules, titulars que bàsicament enfosqueixen la informació amb l’objectiu que facis clic.
Els polítics, els mals polítics, en canvi, tenen una manera una mica diferent d’abordar la qüestió de com generar una bona impressió. Els seus mètodes enfosquidors per excel·lència no consisteixen necessàriament en l’abundància de paraules de l’escriptor ampul·lós. Quan el polític vol semblar més profund del que és en realitat, el que fa ara és donar una allau de dades. Dades i més dades. Haig de parlar de tests? Parlo dels tests ràpids, que són ràpids de fer però lents a arribar a la gent, i dels tests PCR, que no són tan ràpids de fer però que en canvi se’n poden fer molts més i des del primer dia. I els vaig combinant en l’explicació, detallant els milers de tests que farem, els que es poden fer, els que hem fet i els que possiblement faríem si es donessin determinades condicions. Unes dades, aquestes, que després puc desagregar per comunitats autònomes, per províncies, per períodes, per franges d’edats, per professions, per països…
És només un exemple, però que respon a una lògica propagandística: utilitzar l’element de més prestigi de les notícies –les dades– i fer-ne malabars fins que causin aquella impressió que em fa més profit. No sorprèn pas que una de les maneres de ser menys transparents no sigui l’absència de dades, sinó el seu excés: deixar caure sobre l’opinió pública tal allau de dades que es faci difícil comprendre què diuen del cert. Perquè quan el ciutadà està estabornit amb tanta dada, se sol rendir i renuncia a comprendre. I això, per al mal polític, vol dir un dia més al poder. I qui dia passa, any empeny.
El drama és que, tant l’escriptor com el mal polític, tenen a favor seu haver entès que bona part de l’audiència exigeix aquest enfosquiment abans de donar crèdit a una informació. És a dir, els sembla que si l’escriptor o el polític diuen les coses de manera senzilla, no queden de senzills sinó de ximples. I els periodistes, que precisament podrien contribuir a fer més comprensibles les dades dels polítics, de vegades no pregunten, no fos cas que quedessin de ximples.
